André Derain

Chatou, 1880

André Derain va néixer a Chatou el 10 de juny del 1880 i va morir a Garches el 8 de setembre del 1954. Fou un pintor, gravador,  il·lustrador i escenògraf francès.

Tenia 18 anys quan va entrar a l’Académie Carrière, on va conèixer Henri Matisse i Maurice de Vlaminck. El 1905 aquests pintors van exposar al Saló de Tardor, junt als seus col·legues Georges Rouault i Henri Charles Manguin, en la què va constituir la primera exposició del fauvisme, i on s’expressava emoció amb color. Derain demostrava la seva receptivitat al nou dogma de ‘forma a través del color’, admirador com era de Vincent Van Gogh i de Cézanne. Va realitzar una sèrie de pintures d’aquest estil, primer a Cotlliure, el 1905, i després a Londres, el 1906. A principis del 1908, sense raó ni explicació, va destruir les seves obres, i es va dedicar a pintar paisatges similars als de Cézanne.

Va pertànyer, junt amb Maurice de Vlaminck, a la denominada Escola de Chatou i es va integrar al grup dels fauves. Va ser influenciat pel cubisme i el primitivisme i fou gran amic de Pablo Picasso amb qui va viure un temps a Montmartre.

El 1916 el galerista Paul Guillaume va fer la seva primera exposició individual a la seva galeria amb pròleg de Guillaume Apollinaire i va il·lustrar Mont de Piété d’André Breton.

La seva fama va créixer en guanyar el 1928 el Carnegie Prize, amb exposicions a Londres, Berlín, Frankfurt i Düsseldorf el 1929 i a Nova York i Cincinnati el 1930-31. Els seus nus, paisatges de Londres i composicions espontànies li donen fama, si bé a la dècada de 1920 es va allunyant del fauvisme cap un classicisme més tradicional, que li va comportar crítiques.

Amb l’ocupació alemanya de França s’inicia el seu declivi. Els nazis l’admiraven i va acceptar una invitació a Berlín el 1941 que seria publicitada pel govern alemany i que després de l’Alliberament va perjudicar per sempre la seva imatge, de manera que va haver d’acudir davant els tribunals per greus acusacions de col·laboracionisme.

El 1947 va dissenyar els decorats d’un ballet al Covent Garden de Londres i al Festival d’Aix-en-Provence: els de El rapte al serrall de Mozart i El barber de Sevilla de Rossini, el 1947 i el 1953 respectivament.

Va il·lustrar edicions del Pantagruel de Rabelais el 1943, del drama teatral Salomé d’Oscar Wilde (1938) i del Satiricó de Petroni el 1934. Aquesta darrera sèrie no va arribar a acabar-la i es va publicar tardiament.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.