Annibale Carracci
Bolonia, 1560
Annibale Carracci va néixer a Bolonya el 3 de novembre del 1560 i va morir a Roma el 15 de juliol del 1609. Fou un pintor i gravador italià del Barroc, pertanyent al corrent del classicisme romano-bolonyès. És el membre més famós de la nissaga de pintors Carracci i és considerat el rival de Caravaggio.
El 1582, Annibale, el seu germà gran Agostino i el seu cosí Ludovico, van obrir un taller de pintura, al principi nomenat Academia de los Desiderosi (Desitjosos de fama i aprendre), que posteriorment es va nomenar dels Incamminati (Progressistes: “d’aquells que obren un nou camí) i finalment l’Escola dels Eclèctics. El principal objectiu dels Carracci fou renovar la pintura, que consideraven que havia degenerat durant el manierisme i que també veien en perill pel naturalisme de Caravaggio, a qui alguns donaven el malnom de l’ “Anticrist de l’art“.
Els Carracci van posar un èmfasi especial en el dibuix lineal típicament florentí, exemplificat per Rafael i Andrea del Sarto, enfront els dissenys sense esbós previ, aparentment descuidats, de Caravaggio. Però també els va interessar l’atenció veneciana per l’ús del color, amb efectes atmosfèrics, especialment les obres de Tizià, que Annibale i Agostino van estudiar durant els seus viatges per tota Itàlia el 1580-81 a instància del més gran dels Carracci, Ludovico. Aquest eclecticisme es convertiria en el tret definitori dels artistes del barroc de l’Emilia Romagna o escola bolonyesa, incloent els seguidors més prominents dels Carracci: el Domenichino i Reni.
Gràcies als prolífics i magistrals frescos dels Carracci a Bolonya, Annibale fou recomanat pel Duc de Parma al seu germà, el cardenal Odoardo Farnese, qui volia decorar la planta noble del Palazzo Farnese a Roma. El 1595, Annibale i Agostino van viatjar a Roma per a començar a decorar el Camerino amb històries d’Hèrcules, adequades perquè a la sala hi havia la famosa escultura grecoromana de l’Hèrcules Farnese.
Carracci era notablement eclèctic en la temàtica: pintura de paisatges, escenes de gènere i retrats, incloent una sèrie d’autoretrats al llarg dels anys. Fou un dels primers pintors italians que va pintar un oli en què el paisatge predominava sobre les figures, la magistral Fugida a Egipte; en aquest gènere el seguirien el Domenichino(el seu alumne favorit) i Claude Lorrain.
Com Ludovico i Agostino, Annibale va treballar el gravat, cosa infreqüent entre els pintors italians de primera línia, que solien recórrer a gravadors professionals per a difondre els seus dissenys en estampes. De la seva etapa d’apogeu és l’aiguafort conegut com La Pietat de Capparola (1597), després repetit per Agostino. Dels seus darrers anys, quan ja no podia pintar grans obres, són dos gravats: La Verge de l’escudella i Crist coronat d’espines, ambdós del 1606.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
