Eduardo Arranz Bravo

Barcelona, 1941

Eduard Arranz Bravo (Barcelona, 9 d’octubre de 1941) és un pintor català.

Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi entre 1959 i 1962. El 1961 va realitzar la seva primera exposició individual “15 pintures d’Arranz”, al Club Universitari de Barcelona, però l’exposició que el va donar a conèixer a la crítica barcelonina va ser l’organitzada per l’Ateneu barcelonès el 1962.

Entre 1968 i 1970 va formar part del grup integrat pels pintors Gerard Sala, Robert Llimós i Rafael Lozano Bartolozzi, amb qui va seguir col•laborant fins a 1982, alternant les exposicions conjuntes amb les individuals. El contacte amb aquests artistes va influir en la seva obra, inicialment abstracta, que es va aproximar a la nova figuració i al pop art. Cadascú, però, continuava realitzant la seva obra pròpia.

Va intervenir juntament amb Bartolozzi en les decoracions murals de la fàbrica de curtits Tipel de Parets del Vallès (1971), d’un establiment hoteler de Magalluf (1973), de la façana de l’edifici del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com en les exposicions celebrades a la galeria Bleu d’Estocolm (1971), a la que van presentar la seva sèrie Tauromàquia, i Dibuixos i escultures en marbre, a la sala Gaspar de Barcelona (1973, 1977 i 1979), a la galeria Vandrés de Madrid (1975 i 1980) i al saló del Tinell de Barcelona (1979): Mides universals. També van muntar happenings, van crear llibres, escultures i acoblaments en fusta.

El 1981 va exposar per primera vegada en solitari. El 1982 va presentar a la galeria Miguel Marcos de Saragossa la seva sèrie Abraçades i el 1983 va realitzar una exposició antològica de la seva obra a la sala Gaspar de Barcelona.

Entre 1986 i 1988 va dur a terme la sèrie de litografies La Casa, va pintar la dels Pantocràtor, i es va ocupar de la direcció artística de les pel•lícules de Jaime Camino El balcó obert i Llums i ombres.

Ha pres part en el VIII Saló de Maig (antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1964) i en les exposicions Mostra d’Art Nou (MAN), Barcelona 1971; Picasso 90 (Museu del Louvre, 1971), Experiències conceptuals (Escola Eina de Barcelona, 1971-72), Miró 80 (Mallorca 1973-74), Artistes de Catalunya. Entre el Dau al Set i els conceptuals (Santillana del Mar, 1974), 15 anys de la Casa del segle XV (Segòvia, 1978), Els artistes i el seu pas per Eina (galeria Tretze de Barcelona, 1980) i Mosaic 1983 (Madrid), entre d’altres.

Entre 1986 i 1988 va exposar en diverses ciutats espanyoles i estrangeres, com Madrid, Amsterdam, París i Rio de Janeiro. El 1989 va presentar una exposició de l’obra dels seus últims tres anys al Museu d’Art Modern de Sao Paulo i una mostra antològica al Palau Robert de Barcelona.

Ha participat també en la XXXIX Biennal Internacional d’Art de Venècia de 1980 i ha rebut diversos premis. És autor de peces escultòriques de marbre, bronze i ceràmica, alguna de les quals va presentar a la sala Gaspar de Barcelona el 1983. La seva obra en bronze L’acodillora (1985) es troba a la rambla de L’Hospitalet de Llobregat.

Ha obtingut entre altres premis el de la II Biennal Internacional de l’Esport, el premi de figura de la Biennal Estrada Saladich, i el premi de dibuix Inglada-Guillot. La seva obra figura al Museu d’Art Contemporani de Madrid, al Museu de Belles Arts de Vitòria, al Museu de Sao Paulo, al Museu de Belles Art de Sevilla i al Museu d’Art Modern de Nova York.

La seva obra, figurativa en els seus inicis i neofigurativa a partir del 1967, intenta representar l’home actual amb els seus problemes, les seves pors, la seva solitud, les seves angoixes i les seves repressions.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.