Eduardo Arroyo

Madrid, 1937

Eduardo Arroyo Rodríguez (Madrid, 26 de febrer del 1937) és un pintor espanyol d’estil figuratiu vinculat al pop art. Clau de la nova figuració espanyola, Arroyo va cobrar protagonisme en el circuit artístic nacional tardanament, a partir dels anys 80, després d’un allunyament de dues dècades forçat pel règim franquista. Actualment, les seves obres pengen en els més prestigiosos museus espanyols i la seva creativitat s’estén a les escenografies teatrals i les edicions il•lustrades.

Arroyo va néixer a Madrid, però, té arrels lleoneses. Després de finalitzar la carrera de periodisme (1957), es va traslladar a París (“com molts altres”, segons ell) fugint de l’ambient asfixiant del franquisme. Va deixar enrere una primera etapa de caricaturista amb incipients coquetejos a la pintura, encara que la seva primera vocació va ser escriure, tasca que prossegueix fins avui.

Simultanejava l’escriptura amb la pintura, però ja el 1960 vivia de la seva tasca com a pintor. La seva actitud crítica davant les dictadures, tant les polítiques com les artístiques, el va empènyer a iniciatives controvertides. Va optar per la pintura figurativa en uns anys d’aclaparador domini de la pintura abstracta a París, i els seus primers temes recordaven l’”Espanya negra” (efígies de Felipe II, toreros, ballarines) però en clau càustica i gens romàntic. D’un ús matèric del color, Arroyo passaria a una tècnica més pròpia del “pop art”, de colorit viu i pinzellada més llisa. D’hora exemple d’això és “Robinson Crusoe”, de 1965 (Lausana, Museu Cantonal de BB.AA.).

Arroyo va exposar en una exposició col•lectiva a París ja el 1960 (“Saló de la Jove Pintura”), però el seu primer impacte públic es va produir tres anys després, en presentar a la III Biennal de París una sèrie d’efígies de dictadors, que va provocar les protestes del govern espanyol. Igualment l’any 1963, Arroyo va preparar una mostra a la galeria Biosca de Madrid, que s’inauguraria sense la seva presència, ja que va haver de fugir a França perseguit per la policia; l’exposició es va censurar i va tancar al cap de pocs dies.

L’opció figurativa d’Arroyo va tardar a ser acceptada a París. La seva primera clientela més o menys estable va ser italiana; gràcies a les seves vendes a Itàlia va poder subsistir a França.

Característiques de moltes de les seves obres són l’absència generalitzada de profunditat espacial i l’aplanament de la perspectiva.
Arroyo rebutjava la devoció incondicional per alguns avantguardistes (Marcel Duchamp, Joan Miró), que considerava imposada per modes. Però encara que l’han etiquetat de reaccionari, és doblement rebel en realitat: desmitifica els grans mestres i defensa el paper del mercat com a protector i termòmetre de l’art, davant la xarxa de museus i influències sufragada amb els diners públics.

Arroyo ridiculitza i “reinterpreta” els tòpics espanyols amb tocs surrealistes. Exemple d’això és el llenç “Cavaller espanyol”, on el protagonista posa amb un vestit de nit (1970; París, Centre Georges Pompidou). El 1974, Arroyo va ser expulsat d’Espanya pel règim, i recuperaria el seu passaport després de la mort de Franco, el 1976, però, el seu enlairament crític a Espanya no va ser immediat i es demoraria fins a principis dels 80; en 1982 se li va atorgar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya, un desgreuge per l’oblit sofert fins llavors. Aquest mateix any, el Pompidou de París li va dedicar una retrospectiva. Aquest museu posseeix una altra pintura rellevant: “Feliços qui com Ulises I” (1977).

La seva activitat com a escenògraf va arrencar amb el cineasta Klaus Grüber, i va tenir un dels seus fites en 1982, amb “La vida és somni” de Calderón de la Barca, sota direcció de José Luis Gómez. El 1999 va muntar amb Grüber l’òpera “Tristany i Isolda”, de Wagner, al Festival de Salzburg. També ha produït escultures i il•lustra llibres.
Arroyo compta actualment amb presència en molts importants centres d’art mundials. El Museu Reina Sofia de Madrid exposa dos teles, destacant “Carmen Amaya nansa sardines al Waldorf Astoria”, on el personatge es representa simbòlicament amb un mantó andalús. El Museu de Belles Arts de Bilbao, que li va dedicar una mostra, té “El camarot dels germans marxistes”, que barreja cinema i comunisme, dos dels seus temes recurrents.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.