Eduardo Chillida

San Sebastián, 1924

Eduardo Chillida Juantegui va néixer el 10 de gener del 1924 a Sant Sebastià i va morir en aquesta mateixa Ciutat el 2002. Fou un escultor basc conegut pels seus treballs en ferro i en formigó, destacat continuador de la tradició de Julio González i de Picasso.

Fou porter de futbol a la Reial Societat, però a causa d’una lesió va haver de deixar-ho. Als 19 anys va iniciar els estudis d’Arquitectura a la Universitat de Madrid, estudis que va abandonar per dedicar-se exclusivament a l’escultura i al dibuix al Círculo de Bellas Artes de Madrid.

La seva activitat artística va començar cap al 1948, quan es trasllada a París. Allí fa amistat amb Pablo Palazuelo. El 1950 s’instal·la a Vilaines-sous-Bois, un poble del departament de Val d’Oise. Quan neix el primer dels seus fills torna definitivament a Donosti i comença a treballar a Hernani en una farga, on el ferro introdueix un canvi fonamental en la seva trajectòria. Per suggeriment del seu amic Palazuelo, fa la seva primera exposició individual el 1954 a la Galería Clan de Madrid. El 1964 rep el Premi d’Escultura del Carnegie Institute de Pittsburgh.

Les seves primeres escultures són obres figuratives, torsos humans tallats en guix com ara Forma, Pensadora, Maternitat, Tors o Concreció. En totes elles, el punt de partida és l’escultura grega arcaica, però ja s’aprecia la seva preocupació per la forma interior a més de tenir un marcat sentit monumental. Els jocs de volums i els valors de la massa l’apropen al llenguatge de Henry Moore. Va començar a modelar obres figuratives, però poc a poc va anar cap a formes més abstractes. El 1949 va realitzar Metamorfosi, obra que ja es pot considerar abstracta.

Cap al 1951, amb el seu ús de la farga, s’inicia en el treball del ferro. Emprèn llavors un cicle d’escultures no imitatives, i va en augment la seva preocupació per la introducció d’espais oberts. Fuig de la imitació de la natura i cerca la creació i la invenció.

El 1957 obre una nova etapa d’experimentació. Fins llavors, en el seu llenguatge predominaven les línies horitzontals, verticals i corbes i ara adoptarà ritmes lineals més moguts i inquiets, de difícil comprensió.

També és admirable la seva obra en paper. Va donar sensació de tridimensionalitat a l’obra sobre paper, en molts casos donant sensació de lleugeresa, amb un encaix amb la tradició cultural nipona. Els seus gravats representen una altra fita en el seu quefer artístic, uns gravats on predominen el contrast i la força del blanc i del negre, dels volums i de les línies.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.