Francisco de Goya
Zaragoza, 1746-1828
Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, Saragossa, 30 de març de 1746 – Bordeus, França, 15 d’abril de 1828. Fou un pintor i gravador aragonès. La seva obra compren la pintura de cavallet i mural, el gravat i el dibuix. En totes aquestes facetes va desenvolupar un estil que inaugura el romanticisme. La seva contribució representa també el començament de la pintura contemporània, i se’l considera un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX.
Després de formar-se a la seva terra natal dins l’estil del barroc tardà, l’any 1770 va viatjar a Itàlia, on entrà en contacte amb un incipient neoclassicisme. Aquest estil és el que adoptà quan marxà a Madrid a mitjans de la dècada del 1770, al que cal afegir un pintoresc costumista més rococó com a conseqüència del seu nou treball com a pintor de cartrons per als tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de santa Bàrbara.
El 1793 patí una greu malaltia que el feu evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reials. Una sèrie de petits quadres en llauna, als que ell mateix denominava “de capritx i invenció”, iniciaren la fase madura de l’obra de l’artista i la transició cap a l’estètica romàntica.
La seva obra reflecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d’estampes Els estralls de la guerra que, fent un símil, és com un reportatge modern de les atrocitats comeses, i composen una visió exempta d’heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició.
Dins la seva obra cal citar la famosa La maja desnuda, amb una popularitat en part aconseguida per la polèmica generada al voltant de la identitat de la dona retratada. De començaments del segle XIX daten també diversos retrats que emprenen el camí cap al nou art burgès. Un cop acabada la Guerra del Francès pinta dos grans quadres a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que senten un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenta successos propers a la realitat que viu l’artista, sinó que arriba a transmetre un missatge universal.
El seu art culmina en una sèrie de pintures que realitzà a l’oli sobre el mur sec, i amb les què va decorar la seva casa de camp (la Quinta del Sordo); són les anomenades Pintures Negres. En elles, Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d’avantguarda que ja al segle XX renovarien l’estil pictòric.
Goya, és un pintor que realitzà un aprenentatge constant i lent, i la seva obra de maduresa arribaria tard. No és estrany que no obtingués el primer premi en el concurs de pintura de tercera categoria convocat per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando el 1763, en què competí amb Gregorio Ferro i el jurat no li va atorgar cap vot. Tres anys més tard, aquesta vegada en la convocatòria de primera classe, va tornar a intentar-ho per tal d’obtenir una beca de formació a Roma, de nou sense èxit.
Després dels dos intents frustrats d’obtenir suport material per dur a terme l’obligat viatge per estudiar als mestres italians in situ, Goya, amb els seus propis recursos, marxà cap a Roma, Venècia, Bolonya i altres ciutats italianes, on consta que conegué l’obra de Guido Reni, Rubens, El Veronès i Rafael, entre altres grans pintors.
El 1771, Goya tornà a Espanya, potser urgit per la malaltia del seu pare o per haver rebut l’encàrrec de la Junta de Fàbrica del Pilar de Saragossa de realitzar una pintura mural per a la volta del Coret de la capella de la Mare de Déu.
En aquests anys l’activitat de Goya va ser intensa, l’obra més imponent la constituí el conjunt de pintures de l’església de la Cartoixa de l’Aula Dei de Zaragoza. L’esforç va culminar el 1774 i és una mostra de la capacitat de Goya per a aquest tipus de pintura de caràcter monumental, que va ser resolt amb formes rotundes i una pinzellada enèrgica.
A finals de 1774, possiblement gràcies a la influència de Francisco Bayeu, el seu cunyat, Goya va ser cridat per Mengs per a treballar com a pintor de cartrons per a tapissos al servei de la cort de Madrid. El 3 de gener de 1775 va emprendre el viatge a Madrid, on va començar una etapa que el portaria a un progressiu ascens social com a pintor real. L’activitat de Goya per la Reial Fàbrica de Tapissos es va perllongar durant dotze anys, de 1775 a 1780 en un primer quinquenni de treball, i de 1786 fins a 1792; aquest any, una greu malaltia que li provocaria la seva sordesa, el va allunyar definitivament d’aquesta tipus d’activitat. En total va fer quatre sèries de cartrons.
Des de la seva arribada a Madrid per treballar a la cort, Goya va tenir accés a les col·leccions de pintura dels reis, i durant la segona meitat de la dècada del 1770 el seu art tindrà un referent en Velázquez.
En aquests anys Goya es guanyà l’admiració dels seus superiors, en especial la de Mengs. El seu ascens social i professional és notable i així, el 1780 finalment és nomenat acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de San Fernando.
Al llarg de tota la dècada del 1780 entra en contacte amb l’alta societat madrilenya, que sol·licita ser immortalitzada pels seus pinzells, convertint-se en el retratista de moda. El 1785 va ser nomenat Tinent Director de Pintura de l’Acadèmia de San Fernando, càrrec semblant al lloc de subdirector. El 1789, després de la pujada al tron del nou rei Carles IV i realitzar el seu retrat, fou Pintor de Cambra del Rei, posició que el capacità per a realitzar els retrats oficials de la família reial.
El 1792, presentà un discurs a l’Acadèmia on expressà les seves idees respecte la creació artística, que s’allunyaven dels supòsits idealistes i de les preceptives neoclàssiques vigents a l’època de Mengs. Defensava la necessitat de més llibertat per al pintor, que no ha d’estar subjecte a estretes regles. Era tota una declaració de principis a favor de l’originalitat, de donar curs lliure a la invenció i un al·legat de caràcter decididament preromàntic.
És en aquesta etapa, i sobretot després de la seva malaltia de 1793, quan Goya fa el possible per crear obres alienes a les obligacions adquirides pels seus càrrecs a la cort. Progressivament pinta més obres de petit format, amb una total llibertat, i s’allunya tant com pot dels seus compromisos, adduint per això dificultats degudes a la seva delicada salut.
L’any 1794, el pintor envià a l’Acadèmia de San Fernando una sèrie de quadres «de gabinet». Els quadres a què fa referència són un conjunt d’obres de petit format entre els quals es troben Corral de bojos, El naufragi, L’incendi (Foc de nit), Assalt de lladres i Interior de presó. Els seus temes són ja truculentes i la tècnica pictòrica és esbossada i plena de contrastos lumínics i molt de dinamisme. Aquestes obres poden considerar-se un inici de la pintura romàntica. A aquesta sèrie de quadres pertany també un conjunt de motius taurins. En les seves accions, Goya subratllà els moments de perill i valentia, i posà en valor la representació del públic com una massa anònima, característica de la recepció dels espectacles d’entreteniment de la societat actual… Aquest conjunt d’obres en planxes de llauna es completà amb Còmics ambulants.
El 1795 obtingué de l’Acadèmia de Belles Arts la plaça de Director de Pintura, vacant després de la mort recent de Bayeu. A més, sol·licità a Manuel Godoy el càrrec vacant de Primer Pintor de Cambra del Rei amb el sou del seu sogre, encara que no li va ser concedida fins al 30 d’abril de 1799.
A partir de 1794 Goya reprengué els retrats de la noblesa madrilenya i altres destacats personatges de la societat de la seva època que incloïen, com a Primer Pintor de Cambra, representacions de la família reial, de la qual, el 1789, ja havia fet els primers retrats. La seva tècnica va evolucionar i el pintor aragonès precisa molt més els trets psicològics del rostre dels personatges.
Pel que fa als retrats femenins, convé destacar els relacionats amb la duquessa d’Alba. Des de 1794 anava al palau dels ducs d’Alba a Madrid per fer el seu retrat. La hipotètica relació amorosa entre ells ha generat una abundant literatura recolzada en indicis no concloents.
Tot i que a partir del 1771 Goya ja havia publicat alguns gravats, és amb els Caprichos –dels que el febrer de 1799 s’anuncià la venda a la Gaceta de Madrid–, que Goya inicià el gravat romàntic i contemporani amb una sèrie de caràcter satíric. La tècnica habitual dels pintors-gravadors del segle XVIII era l’aiguafort, però la combinació amb l’aiguatinta li permeté crear superfícies d’ombres matisades gràcies a l’ús de resines de diferent textura. D’aquesta manera l’artista podia obtenir una gradació en l’escala de grisos que feien possible crear una il·luminació dramàtica i inquietant heretada de l’obra de Rembrandt, artista que el propi Goya considerava com el seu gran mestre, al costat de Velázquez.
El període en el qual es gesten aquestes imatges es permet criticar els defectes de l’Espanya del moment, encara que el 1799 arribaria la reacció que va obligar Goya a retirar de la venda les estampes. El 1803 les va regalar al rei, per a evitar problemes.
El gravat més emblemàtic dels Caprichos –i possiblement de tota l’obra gràfica de Goya– és el que inicialment havia de ser el frontispici de l’obra, i la seva publicació definitiva va servir de frontissa entre una primera part dedicada a la crítica de costums i una segona més inclinada a explorar la bruixeria i la nit a que dóna inici el capritx núm. 43, «El somni de la raó produeix monstres».
El 1800 Goya rep l’encàrrec de pintar un gran quadre de grup de la família reial, que es va materialitzar en La família de Carles IV. Seguint l’antecedent de Las Meninas de Velázquez, disposa a la reialesa en una estança del palau situant el pintor a l’esquerra, que està pintant un gran llenç en un espai en penombra.
El període entre 1808 i 1814 està presidit pels esdeveniments turbulents a la península, ja que a partir del motí d’Aranjuez Carles IV es va veure obligat a abdicar i Godoy abandonà el poder. Després de l’aixecament del 2 de maig de 1808 començà la guerra del Francès.
Goya, pintor de la cort, no va perdre mai el seu càrrec, però no per això va deixar de tenir preocupacions a causa de les seves relacions amb els il·lustrats afrancesats. Tanmateix, la seva adscripció política no pot ser aclarida amb les dades que actualment es disposen. Pel que sembla no va destacar per les seves idees, almenys públicament, i tot i que molts dels seus amics van prendre partit per Josep I Bonaparte, també és cert que després de la tornada de Ferran VII va seguir pintant nombrosos retrats reals.
La seva gran aportació en el terreny de les idees queda expressada a Els estralls de la guerra. En aquesta obra denuncia les terribles conseqüències socials de qualsevol enfrontament armat, dels horrors i sofriments que es pateixen en qualsevol guerra, independentment del resultat i del bàndol en el qual es produeixin.
Les pintures, de petit format, pretenen reflectir una de les activitats més influents en el desenvolupament dels esdeveniments bèl·lics. La resistència civil al invasor va ser un esforç col·lectiu, i aquest protagonisme en igualtat de tot el poble és el que destaca la composició d’aquests quadres. Homes i dones s’afanyen, emboscat entre frondosos arbres que filtren el blau del cel, en la fabricació de munició per a la guerra. El paisatge, ja més romàntic que rococó, es caracteritza per la presència de mala herba, d’agrestos roquissars i arbres retorçats.
De 1814 daten les seves obres més ambicioses sobre els esdeveniments que van desencadenar la guerra: El dos de maig de 1808 i El tres de maig de 1808; o La càrrega dels mamelucs i Els afusellaments del tres de maig, noms amb els que respectivament són també coneguts. Les obres de gran format estableixen, però, apreciables diferències respecte al que era habitual en els grans quadres d’aquest gènere. Renúncia a ells que el protagonista sigui un heroi.
Durant la guerra l’activitat de Goya va disminuir, però va seguir pintant retrats de la noblesa, amics, militars i intel·lectuals significats. El seu pinzell retratar militars tant francesos, com anglesos i espanyols.
El període de la Restauració absolutista de Ferran VII suposa la persecució de liberals i afrancesats, entre els quals Goya tenia les seves principals amistats. Juan Meléndez Valdés o Leandro Fernández de Moratín es veuen obligats a exiliar-se a França davant la repressió. El propi Goya es troba en una difícil situació, per haver servit a José I, pel cercle d’il·lustrats entre els que es movia i pel procés que la Inquisició va iniciar contra ell el març de 1815 a compte de La maja nua, que considerava «obscena», del qual el pintor es va veure finalment absolt (1814).
Tanmateix no es va reduir l’activitat privada del pintor i gravador. Continua en aquesta època realitzant quadres de petit format de caprici que aborden les seves obsessions habituals. Aquestes obres són en gran mesura responsables de la imatgeria de llegenda negra que la imaginació romàntica va crear a partir de la pintura de Goya.
Amb el nom de Pintures Negres es coneix la sèrie de catorze quadres que pinta Goya entre 1819 i 1823 amb la tècnica d’oli al Secco sobre la superfície de arrebossat de la paret de la Quinta del Sordo. Aquests quadres suposen, possiblement, l’obra cimera de Goya, tant per la seva modernitat com per la força de la seva expressió. Una obra com El Gos s’acosta fins i tot a l’abstracció; moltes altres són precursores de l’expressionisme pictòric i altres avantguardes del segle XX. Els olis van ser traslladats a llenç a 1873 i actualment s’exposen al Museu del Prado.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
