Hendrick Goltzius

Bracht, 1558-1617

Hendrick Goltzius va néixer a Bracht, a prop de Venlo, el 1558 i va morir a Haarlem, el 1617. Va ser un dibuixant, gravador i pintor holandès. Considerat el millor gravador dels Països Baixos del període Barroc o del Manierisme nòrdic, reconegut per la seva tècnica sofisticada i la “exuberància” de les seves composicions. Segons A. Hyatt Major, Goltzius “va ser l’últim gravador professional que dibuixava amb l’autoritat d’un bon pintor i l’últim que va inventar moltes imatges perquè altres les copiessin. Ja a una edat madura, va començar a produir pintures”.

Després d’aprendre a pintar sobre vidre durant alguns anys amb el seu pare, va aprendre a gravar al taller de l’erudit holandès Dirck Volckertszoon Coornhert, que llavors vivia a Cléveris. En 1577, es va mudar amb Coornhert a Haarlem. Allà mateix, Goltzius va ser contractat per Philip Galle per gravar una sèrie d’imatges sobre la història de l’heroïna romana Lucrecia.

A l’edat de 21 anys, es va casar amb una vídua d’avançada edat, amb els diners va poder establir un taller independent a Haarlem, amb això va trencar el monopoli d’Amsterdam en l’edició d’estampes. Desavinences amb la seva dona li van afectar a la salut, pel que va considerar recomanable fer un viatge el 1590 recorrent des Alemanya fins a Itàlia, on va adquirir una intensa admiració per les obres de Miguel Ángel. Aquesta admiració el va portar a emular aquest mestre en el grotesc i la extravagància dels seus dissenys. Va tornar a Haarlem a l’agost de 1591, amb una salut considerablement millorada i va treballar allà fins a la seva mort.
Goltzius va formar el seu estil en el gust del manierisme, del qual Haarlem va ser un reducte fins data tardana. Va incidir en això el pintor i teòric Karel van Mander, que s’havia instal·lat a la ciutat procedent de Viena portant-li dissenys de Bartholomeus Spranger, el principal pintor manierista fora d’Itàlia. L’estil de Goltzius seria més bigarrat que el de Spranger, amb un gust pels ornaments i les musculatures exagerades.

A Roma, Goltzius va estudiar amb atenció l’art de Miquel Àngel, Rafael Sanzio i mestres avui menys coneguts, com Polidoro da Caravaggio. Goltzius va gravar sis Déus planetes que Polidor havia pintat en un palau del Quirinal. El seu estil va evolucionar, d’una exuberància alguna cosa grotesca a un classicisme més mesurat, que presenta als personatges amb vestidures més amplis i simples, i expressions més relaxades. Exemple d’això és la seva sèrie de Les nou Muses (1592).

Va ser un gravador meticulós i alhora productiu. Entre les seves sèries primerenques, destaca una sobre de Crist i els apòstols (1589), anomenada El Credo perquè va gravar sota de cada imatge un vers del Credo. Tot i aquesta evolució gradual, Goltzius va presumir de la seva versatilitat canviant d’estil segons l’ocasió. Cap a 1594, va crear una sèrie de sis planxes sobre la vida de la Verge, per les quals es va remuntar gairebé un segle per imitar Durero, Parmigianino i Lucas van Leyden.
A finals de segle, Goltzius va anar perdent facultats i va haver de delegar en el seu taller la producció de planxes. Gràcies a la seva fillastre Jacob Mathama ia altres gravadors anònims, el negoci es va mantenir florent, encara que ara resulta difícil discernir l’autoria de cada gravat. En resposta a la superior cotització de la pintura, Goltzius va optar per bolcar-se en els quadres a l’oli, que requerien menys pols que els gravats. Va intentar adaptar-se al nou barroc d’arrel naturalista que Rubens anava imposant, però no va arribar a dominar els colors a l’oli tan bé com la tècnica gràfica. Queden exemples interessants de la seva faceta com a pintor al Museu Frans Hals de Haarlem. Aquest museu ha hagut de lliurar un d’ells, el quadre Júpiter i Antíope, doncs va ser espoliat pels nazis.

Més fortuna va arribar Goltzius com a dibuixant, amb els anomenats pen-werken, uns dibuixos molt detallats, de vegades, amb colors, que es creaven com peces col.leccionables per a gabinets de curiositats. Va fer diversos d’aquests dibuixos amb el mateix tema, un proverbi de la regió: «Sense menjar i vi, l’amor s’apaga».

En 1600, va fundar a Haarlem la primera acadèmia neerlandesa, basada en l’estudi del nu i de les estàtues clàssiques.

Va morir el 1617, quan l’estil de Rubens s’imposava als Països Baixos i posava fi al vell manierisme. Però els seus estampes seguir sent influents a Europa. Pintors espanyols bastant posteriors, com Murillo i Zurbarán, es van basar en elles per solucionar problemes de composició.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.