Joan Miró
Barcelona, 1893-1983
Joan Miró i Ferrà va néixer a Barcelona el 20 d’abril de 1893 i va morir a Palma el 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient, per l’esperit «infantil» i pel seu país. Al principi va mostrar fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura plana, amb un cert aire naïf, com ho és el seu conegut quadre La masia, de l’any 1920. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme i incorporant-se a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d’abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d’expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències i a l’estètica d’aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes.
Un dels seus grans projectes va ser la creació de la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona, un centre cultural i artístic per difondre les noves tendències de l’art contemporani, constituint-se amb un gran fons d’obres donades per l’autor; altres llocs amb importants fons de les seves obres són la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, el Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou de París i el MOMA de Nova York.
Joan Miró va néixer en un passatge a la vora de la Plaça Reial de Barcelona, on el seu pare Miquel Miró i Adzeries, tenia un taller d’orfebreria i rellotgeria. Es va casar amb Pilar Juncosa a Palma de Mallorca el 12 d’octubre de 1929, i es van instal·lar a París. En quedar lliure del contracte amb el seu marxant Pierre Loeb, Miró va decidir de tornar amb la família a Barcelona, tot i que va realitzar estades intermitents a Mallorca i a Mont-roig del Camp. Posteriorment va conèixer a Salvador Dalí a Cadaqués. L’any 1936 es trobava en aquesta última població quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Al novembre tenia prevista una exposició a París, i una vegada allà i en vista de les circumstàncies adverses provocades per la guerra, va decidir quedar-se.
Poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial l’ambient a París era cada vegada més tens. Van passar una temporada a Varengeville-sur-Mer, a la costa de Normandia, a una casa oferta pel seu amic, l’arquitecte George Nelson. Allà s’hi va trobar bé, perquè l’acostava més a la natura tal com estava acostumat amb els paisatges de Mallorca o de Mont-roig, i va acabar llogant-hi una casa. A la primavera de 1940 va decidir tornar a Catalunya.
Amb disset anys va acabar els seus estudis de comerç i va entrar a treballar durant dos anys com empleat en una adrogueria, fins que una malaltia el va obligar a retirar-se a la casa familiar que tenien en el poble de Mont-roig del Camp. Quan va retornar a Barcelona, ja tenia la ferma resolució de ser pintor i, encara que amb reticències, també comptava amb el permís patern. Va ingressar a l’acadèmia d’art dirigida per Francesc Galí, on va conèixer les últimes tendències artístiques europees i a la qual hi va assistir fins el 1915, quan es clausurà el centre. Mentre, també assistia al Cercle Artístic de Sant Lluc on rebia classes de dibuix del natural; allà va fer amistat amb Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cristòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas, que constituïren el grup artístic Agrupació Courbet la fundació del qual es va donar a conèixer el 28 de febrer de 1918 apareixent publicat a La Publicitat.
La primera exposició individual de Joan Miró es va realitzar a les galeries Dalmau de Barcelona entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918. Aquestes primeres pintures tenen una clara influència de les tendències franceses, el postimpressionisme, el fauvisme i el cubisme. Una de les pintures que crida l’atenció és l’anomenada Nord-Sud. En aquest quadre Miró barreja els traços de Cézanne amb la inclusió de rètols dins la pintura, com a les obres cubistes de Juan Gris o Pablo Picasso. La mateixa primavera del 1917 va exposar al Cercle Artístic de Sant Lluc junt amb els membres de l’Agrupació Coubert.
El primer viatge a París el va realitzar al març de 1920 i després de passar novament l’estiu a Mont-roig, va retornar a París per a establir-se a la ciutat. Allà va conèixer l’escultor Pablo Gargallo. Les gestions fetes pel galerista Josep Dalmau i Rafel li van proporcionar una exposició individual a la Galerie La Licorne que es va inaugurar el 29 d’abril de 1921. A la comunitat artística que s’agrupava al barri de Montparnasse, va conèixer André Masson, amb qui coincidia en les reunions de Max Jacob. Un altre assidu d’aquest grup era Pablo Picasso.
A París, es va instal·lar al taller de Pau Gargallo, on va entrar en contacte amb artistes provinents del dadaisme, que va ser fundat el 1924, i del surrealisme, amb el poeta André Breton al capdavant.
Aquest període, principalment, va servir perquè Miró abandonés la seva època detallista i sintetitzés la màgia ja apuntada en aquesta etapa anterior. És en l’inconscient i el que és oníric, en aquest potencial que li oferia el surrealisme, on va trobar el material idoni per a les seves futures obres.
El 1926, Joan Miró va col·laborar amb Max Ernst en dissenys per a l’obra Romeu i Julieta dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev. El 4 de maig de 1926, es va representar per primera vegada a Montecarlo i el 18 de maig al teatre Sarah Bernhardt de París.
La pintura potser més interessant d’aquest període és Carnaval d’Arlequí (1925), completament surrealista i que va aconseguir un gran èxit a l’exposició col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galería Pierre (París) a finals de l’any 1925.
L’any 1927 es va traslladar a viure a un altre estudi més gran del carrer Tourlaque, on va conèixer a Pierre Bonnard, René Magritte i Jean Arp. Va experimentar amb ells el joc del cadàver exquisit. Al 1928 va viatjar a Bèlgica i Països Baixos. Els pintors holandesos, Vermeer i els mestres del segle XVII, van causar un gran impacte en l’artista i, al seu retorn a París, es va dedicar a la creació d’una sèrie coneguda com a Interiors holandesos. En aquesta sèrie Miró va transformar la pintura dels seus somnis surrealistes, amb un espai buit en el qual imperava el grafisme, a la recuperació de la composició en perspectiva i les formes analitzades.
Miró es servia de la imatge no per fer una interpretació d’una obra ja realitzada, sinó com a punt de partida per analitzar la forma pura fins aconseguir la seva figura mironiana.
Entre els anys 1928 i 1930, les diferències dins del grup dels surrealistes cada vegada van ser més evidents, no solament pel que fa a l’art plàstic, sinó també en la vessant política. Miró, cada vegada més individualista, es va anar distanciant cada cop més, malgrat acceptar els principis de l’estètica surrealista; tampoc es sentia obligat a participar en totes les manifestacions.
Des d’aquí, Miró va dibuixar i es va dedicar intensament a una altra alternativa, el collage, que no va realitzar com havien fet els cubistes, retallant el paper amb cura i incorporant-lo en el suport, sinó que les seves formes són sense precisió i després d’enganxades al suport deixa les vores a l’aire i els enllaça amb un grafisme; la seva recerca li obrí les portes a les escultures que realitzarà a partir de 1930.
El 1930 va exposar a la galeria Pierre escultures-objectes, i tot seguit arribà la primera exposició individual a Nova York, amb pintures dels anys 1926-1929. Va realitzar les seves primeres litografies per a un llibre de Tristan Tzara. A l’estiu de 1930 va començar la seva sèrie anomenada Construccions, conseqüència dels collages.
Des de gener de 1932 va passar a residir a Barcelona, amb trasllats freqüents a París. Va formar part de l’associació de Amics de l’Art Nou (ADLAN) junt a personalitats com Joan Prats, Joaquim Gomis i l’arquitecte Josep Lluís Sert. El seu objectiu era fer conèixer l’avantguarda artística internacional i promocionar l’avantguarda catalana. Va realitzar nombroses exposicions a Barcelona, París, Londres, Nova York, Berlín.
El mes de novembre de 1936 torna a París amb motiu d’una exposició que tenia prevista; amb el drama de fons que significava la guerra espanyola, va sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat en l’obra, Natura morta de la sabata vella, on aconsegueix una relació entre la sabata i la resta dels elements col·locats damunt la taula.
Després d’haver realitzat el cartell Ajudeu a Espanya!, per a un timbre postal, destinat a ajudar el govern republicà espanyol, se li va encarregar pintar una obra de grans dimensions per al pavelló de la Segona República Espanyola a la Exposició Internacional de París de 1937 que s’inauguraria el mes de juliol d’aquell mateix any. En aquest pavelló van exposar també els artistes Picasso amb el famós Guernica, Alexander Calder amb la Font de mercuri, Julio González amb l’escultura Montserrat. Miró va realitzar El segador, en la que representava el pagès català amb la falç al puny i en actitud revolucionària, simbolitzant la col·lectivitat de tot un poble en lluita.
Entre els anys 1940 i 1941, estant a Varengeville-sur-Mer, un petit poble de la costa de Normandia va començar a pintar una sèrie de 23 petites obres amb el títol genèric de «Constel·lacions». La iconografia vol representar tot l’ordre del cosmos: les estrelles fan referència al món celestial, els personatges simbolitzen la terra i els ocells són la unió de tots dos.
Més endavant, l’any 1958, es va publicar un llibre amb el títol Constel·lacions, en una edició de molt pocs exemplars, amb la reproducció de vint-i-dues aiguades de Miró i amb vint-i-dues proses paral·leles escrites per André Breton.
A partir de l’any 1960, Miró va entrar en una nova etapa on reflecteix la facilitat en la forma de traçar els grafismes, que realitza amb una gran simplicitat, més pròpia de l’espontaneïtat infantil. Els traços gruixuts són realitzats amb el color negre, i a les seves teles es veuen regalims de pintura i esquitxades, al·ludint de manera repetitiva els seus temes: la terra, el cel, els ocells i la dona, habitualment amb colors primaris.
El 1944 va començar a col·laborar amb el seu amic de l’adolescència Josep Llorens i Artigas a la producció de ceràmiques, investigant en la composició de les pastes, terres, esmalts i colors; la forma de les ceràmiques populars va representar per a ell una font d’inspiració. En aquestes primeres ceràmiques hi ha poca diferència amb les pintures i litografies de la mateixa època. L’any 1947 va residir durant vuit mesos a Nova York on va realitzar un mural en pintura, de 3×10 metres, destinat al restaurant de l’hotel Cincinnati Terrace Hilton, alhora que va fer unes il·lustracions per al llibre L’antitête de Tristan Tzara. Més tard, ja a Barcelona, i ajudat també pel fill de Josep Llorens, Joan Gardy Llorens, va passar temporades a la masia-taller que posseïen els Artigas a Gallifa, on es van fer tot tipus de proves, tant en les coccions com als esmalts; finalment, el resultat foren 232 obres que van ser exposades el juny de 1956 a la Galeria Maeght de París i després a la galeria Pierre Matisse de Nova York.
En aquest mateix any de 1956, es va traslladar a viure a Mallorca, on va disposar d’un gran taller projectat pel seu amic Josep Lluís Sert. Va ser aleshores quan va rebre l’encàrrec de realitzar dos murals ceràmics per a la seu de la UNESCO, a París, que van ser inaugurats l’any 1958. Encara que havia treballat en grans formats, mai no ho havia fet en ceràmica. Al costat del ceramista Josep Llorens Artigas, aconsegueix la possibilitat tècnica de la cocció, que es va elaborar al màxim, per obtenir un fons amb textures semblants a les pintures d’aquesta època.
Aquests murals de la UNESCO, van ser el prototip per a tots els següents. El 1960, realitzà el de la Universitat de Harvard per substituir la pintura que havia fet l’any 1950; el 1964 va realitzar el de la Handelshochschule de Sankt Gallen, a Suïssa, i el de la Fundació Maeght a Saint-Paul-de-Vence; el 1966, el del Guggenheim Museum. El 1970, n’acaba un per a l’aeroport de Barcelona i tres per a l’exposició internacional d’Osaka. L’any següent, 1971, el de Wilhelm-Hack-Museum de Ludwigshafen; el 1977, el de la Universitat de Wichita als Estats Units i, finalment, el 1980, es va inaugurar el mural del nou Palau de Congresos de Madrid.
El 1946 va treballar en unes escultures per a fosa en bronze que en alguns casos van ser recobertes amb pintura de colors vius. En l’àmbit de l’escultura el va interessar el cercar volums, espais i incorporar objectes quotidians o simplement trobats, com pedres, arrels, coberts, tricornis o claus d’aigua, que va fondre a la cera perduda. El sentit dels objectes identificables es perd en unir-se amb altres objectes mitjançant la fosa.
L’any 1972, va realitzar unes exposicions d’escultures al Walker Art Center de Minneapolis, al Clevelan Art Museum i al Institut d’Art de Chicago. Des de 1965 va produir una gran quantitat d’escultures per a la Fundació Maeght, a Sant Pau de Vença; entre elles destaquen Ocell lunar, Ocell solar, Llangardaix, Deessa, Forqueta i Dona amb el cabell revolt.
L’abril de 1981 es va inaugurar a Chicago una escultura monumental de 12 metres d’altura, coneguda com Miss Chicago, i el 6 de novembre dues escultures més van ser col·locades a la via pública de Palma de Mallorca. El 1982, es va inaugurar a Houston l’escultura Personatge i ocell.
També l’any 1982, i en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, va realitzar la seva última escultura destinada a Barcelona, Dona i Ocell, que era de formigó i recoberta de ceràmica. Va ser inaugurada el 1983 sense la presència de Miró degut al seu delicat estat de salut. Situada al parc Joan Miró de Barcelona.
Sempre li havien interessat els gravats per a la realització de litografies, i en aquests últims anys es va endinsar molt més en aquest camp. El 1947, durant el seu viatge a Nova York, va treballar durant un temps a l’Atelier 17 dirigit per Hayter, a través del qual va augmentar tots els seus coneixements sobre la calcografia. Durant aquests mesos a Nova York, va realitzar les planxes per a Le Desesperanto, un dels tres volums amb que consta l’obra L’antitête de Tristan Tzara. Un any més tard, va col·laborar novament amb aquest autor en un nou llibre, Parler seul, fent 72 litografies a color.
Entre el 9 de juny i el 27 de setembre de 1969 va fer una exposició individual, «Oeuvre gravé et lithographié», a la galeria Gérald Cramer de Ginebra, i aquest mateix any s’exposà una gran retrospectiva d’obra gràfica al Pasadena Art Museum de Pasadena (Califòrnia).
Miró va morir a Palma de Mallorca el 25 de desembre de 1983 i va ser enterrat al Cementiri de Montjuïc, a Barcelona.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
