Josep de Ribera

Xàtiva, 1591-1652

Josep de Ribera i Cucó va néixer a Xàtiva, Espanya, el 12 de gener de 1591 i va morir a Nàpols, Itàlia, l’any 1652; pintor i gravador espanyol del segle XVII, que va desenvolupar tota la seva carrera a Itàlia i principalment a Nàpols. Va ser també conegut amb el seu nom italianitzat Giuseppe Ribera i amb el sobrenom El Spagnoletto («el espanyolet») pel fet que reivindicava els seus orígens signant les seves obres com «Jusepe de Ribera, espanyol” o “xativí” (de Xàtiva).

Conrear un estil naturalista que va evolucionar del tenebrisme de Caravaggio cap a una estètica més colorista i lluminosa, influïda per Van Dyck i altres mestres. Va contribuir a forjar la gran escola napolitana (Giovanni Lanfranco, Massimo Stanzione, Luca Giordano …), que li va reconèixer com el seu mestre indiscutible, i les seves obres, enviades a Espanya des de data molt primerenca, van influir en tècnica i models iconogràfics als pintors locals, entre ells Velázquez i Murillo. Els seus gravats van circular per mig Europa i consta que fins Rembrandt els coneixia. Autor prolífic i d’èxit comercial, la seva fama ressorgir durant l’eclosió del realisme al segle XIX, va ser un referent imprescindible per realistes com Léon Bonnat. Algunes de les seves obres van ser copiades per pintors de diversos segles: Fragonard, Manet, Henri Matisse…

Ribera és un pintor destacat de l’escola espanyola, si bé la seva obra es va fer íntegrament a Itàlia i de fet, no es coneixen exemples segurs dels seus inicis a Espanya. Etiquetatge per llarg temps com un creador truculent i ombrívol, majorment per algunes de les seves pintures de martiris, aquest prejudici s’ha diluït en les últimes dècades gràcies a múltiples exposicions i investigacions, que el reivindiquen com a creador versàtil i hàbil colorista. Troballes recents han ajudat a reconstruir la seva primera producció a Itàlia, etapa a la qual el Museu del Prado dedica una exposició el 2011.

Es creu que Josep de Ribera va iniciar el seu aprenentatge amb Francisco Ribalta, que tenia un taller molt freqüentat, però en no conèixer obres d’aquesta etapa, tal deducció és difícil de comprovar.

Ribera va decidir marxar a Itàlia, on seguiria les petjades de Caravaggio. Sent encara adolescent va iniciar el seu viatge, primer al nord, a Cremona, Milà i a Parma, per anar després a Roma, on l’artista va conèixer tant la pintura classicista de Reni i Ludovico Carracci com l’aspre tenebrisme que desenvolupaven els caravaggistes holandesos residents a la ciutat . La recent identificació de diverses de les seves obres juvenils demostra que Ribera va ser un dels primeríssims seguidors de Caravaggio, fins i tot s’ha conjecturat que va poder conèixer personalment ja que el seu trasllat de València a Itàlia va haver de ser anterior al que els experts creien.

Finalment, Ribera va decidir instal·lar-se a Nàpols, potser en intuir que captaria una major clientela, la regió era un virregnat espanyol i vivia una etapa d’opulència comercial que fomentava el mecenatge artístic. L’Església catòlica i col·leccionistes privats (alguns d’ells espanyols com ell) serien els seus principals clients.

L’estiu de 1616 va desembarcar Ribera a la famosa metròpoli a l’ombra del Vesubi. Aviat es va assentar a la casa de l’ancià pintor Giovanni Bernardino Azzolini, pintor que llavors no era molt conegut, al qual s’atribueix una obra a l’església de Sant’Antonio al Seggio en Aversa: La coronació de la Verge entre els sants Andrés i Pere. Només tres mesos després es va casar Ribera amb la filla de Azzolini, de setze anys d’edat.

Hi havia acabat el seu viatge, però començava l’apogeu del seu art. En pocs anys, José de Ribera, al que van cridar el Spagnoletto, va adquirir fama europea, gràcies en gran part als seus gravats; se sap que fins i tot Rembrandt els tenia.

L’ús del tenebrisme de Caravaggio va ser el seu punt fort, si bé en la seva maduresa evolucionaria cap a un estil més eclèctic i lluminós. Va iniciar una intensa producció que el va mantenir allunyat de la seva Espanya, on mai va tornar, però es va sentir unit al seu país gràcies a que Nàpols era un virregnat espanyol i punt de trobada entre dues cultures figuratives, la ibèrica i la italiana. S’explica que quan van preguntar a Ribera per què no tornava al seu país, ell va contestar: «A Nàpols em sento bé apreciat i pagat, de manera que segueixo l’adagi tan conegut: qui està bé, que no canviï». I va explicar: «El meu gran desig és tornar a Espanya, però homes savis m’han dit que allà es perd el respecte als artistes quan estan presents, ja que Espanya és mare amantíssima per als forasters i madrastra cruel per als seus fills».

El suport dels virreis i d’altres alts càrrecs d’origen espanyol explica que les seves obres arribessin en abundància a Madrid, actualment el Museu del Prado té més de quaranta quadres seus. Ja en vida era famós a la seva terra natal i prova d’això és que Velázquez el va visitar a Nàpols en 1630.

La fusió d’influències italianes i espanyoles va donar lloc a obres com el Silè embriac (1626, avui en Capodimonte) i El martiri de sant Andrés (1628, al Museu de Belles Arts de Budapest). Va començar llavors la rivalitat entre Ribera i l’altre gran protagonista del segle XVII napolità, Massimo Stanzione.

En segles posteriors, l’apreciació de l’art de Ribera es va veure condicionada per una llegenda negra que li presentava com un pintor fúnebre i desagradable, que pintava obsessivament temes de martiris amb un verisme truculent. Un escriptor va afirmar que «Ribera amarava el pinzell en la sang dels sants». Aquesta idea equivocada es va imposar en els segles XVIII i XIX, en part per escriptors estrangers que no van conèixer tota la seva producció. En realitat, Ribera evolucionar del tenebrisme inicial a un estil més lluminós i colorista, amb influències del renaixement venecià i de l’escultura antiga, i va saber plasmar amb igual encert la bellesa i el terrible.

La seva gamma de colors es va aclarir en la dècada de 1630, per influència de Van Dyck, Guido Reni i altres pintors, i malgrat seriosos problemes de salut en la dècada següent, va continuar produint obres importants fins a la seva mort.

Josep de Ribera està sepultat a l’església de Santa Maria del Part al barri Mergellina de Nàpols.

Els primers anys de Ribera han estat sumits en interrogants per la manca de documentació sobre ell i per l’aparent desaparició de totes les seves obres d’aquesta època. Però en l’última dècada, diversos experts han aconseguit identificar com a seves més de trenta pintures sense signar, que ajuden a reconstruir la seva joventut immersa en el tenebrisme de Caravaggio, del qual va haver de ser un dels seus primers difusors.

L’obra signada més antiga que se li coneix és un Sant Jeroni actualment conservat a Toronto, Canadà (National Gallery of Ontario), en la signatura Ribera es proclama «acadèmic romà». Però tot i la inscripció, tal pintura va ser discutida pels experts fins a data recent, ja que diferia bastant de l’estil conegut del mestre.
Les primeres obres juvenils de Ribera que van ser acceptades com autògrafes, són quatre olis d’una sèrie de Els cinc sentits (h. 1615), que ara es troben dispersos en quatre col·leccions diferents: Museu Franz Mayer (Mèxic, DF), Museu Norton Simon (Pasadena), Wadsworth Atheneum (Hartford, EUA) i col·lecció Joan Abelló (Madrid). Una gran pintura, La resurrecció de Llàtzer (h. 1616), va ser adquirida pel Museu del Prado el 2001, quan la seva autoria era encara discutida. Cal esmentar a més un Martiri de sant Llorenç recentment entrat a la Basílica del Pilar de Saragossa i un rar exemple de nu femení, Susana i els vells (Madrid, propietat privada). La Galeria Borghese de Roma té El judici de Salomó, obra que s’atribuïa a un artista anònim i que en assignar a Ribera, ha permès indirectament reatribuir-li diverses obres més. Es va perdre un rellevant quadre de Sant Martí compartint la seva capa amb el pobre, pintat a Parma, si bé subsisteix una còpia.

En 1620-1626 amb prou feines es daten obres pictòriques, però a aquest període corresponen la majoria dels seus gravats, tècnica que va conrear amb mestria.

En aquesta època ja mostra el seu gust pels models de la vida quotidiana, de ruda presència, que plasma amb pinzellades atapeïdes i delimitadores de manera semblant al que fan caravaggistes nòrdics, els quals exerceixen gran influència en les seves obres per la seva contacte a Roma. A partir de 1626, es posseeixen abundants obres datades que donen testimoni del seu mestratge. La seva pasta pictòrica es fa més densa, modelada amb el pinzell i subratllada per la llum amb una gairebé obsessiva recerca de la veritat material, tàctil, de la realitat i el seu relleu.

Els anys de la dècada de 1620-1630 són aquells en que, sens dubte, Ribera va dedicar més temps i atenció al gravat, deixant algunes estampes de bellesa i qualitat excepcionals: Sant Jeroni llegint (1624), El poeta i Silè embriac (que repeteix seu quadre del Museu de Capodimonte de Nàpols). Se li atribueixen en total 18 planxes, totes menys una anteriors a 1630, i s’explica que les va gravar només amb fins promocionals, per difondre el seu art i captar encàrrecs de pintures. En aconseguir l’èxit, Ribera deixaria de gravar. Excepte alguna excepció, aquests gravats repeteixen composicions prèviament pintades.

Entre els anys 1626 i 1632 va realitzar les seves obres més rotundes que mostren la seva fase més tenebrista són aquelles composicions severes de grans diagonals lluminoses que omplen la superfície, subratllant sempre la solemne monumentalitat del conjunt amb elements de poderosa horitzontalitat, com gruixudes làpides de pedra o enormes troncs.

En 1629 el duc d’Alcalá és el nou virrei, i serà el nou mecenes del pintor, a aquest li encarrega obres com La dona barbuda (1631) o una sèrie de Filòsofs, en què deixa testimoni del seu naturalisme més radical: models d’una vulgaritat gairebé feridora, traduïts amb una al·lucinant veritat intensíssima.
La dècada de 1630 és la més important de Ribera, tant per l’apogeu del seu art com pel seu èxit comercial. El pintor aclareix la seva paleta sota influència de Van Dyck i la pintura veneciana del segle anterior, sense rebaixar la qualitat de dibuix i la fidelitat naturalista. Una gran Immaculada, pintada per al Convent de les Agustines de Salamanca, és considerada una de les versions més importants de tal tema dins de la pintura europea, i es creu que Murillo la va tenir en compte per als seus populars versions posteriors.

Els seus temes pictòrics són majorment religiosos, l’artista plasma d’una forma molt explícita i intensament emocional escenes de martiris com El martiri de Sant Bartomeu o El martiri de Sant Felip (1639; Museu del Prado), així com representacions individuals de mitges figures o de cos sencer dels apòstols (apostolat).
No obstant això, va realitzar també obres de caràcter profà: figures de filòsofs (Arquímedes, 1630, Museu del Prado), temes mitològics com el Silè del Museu de Capodimonte de Nàpols de 1626 (és el seu primer quadre signat i datat), representacions al·legòriques dels sentits (Al·legoria del tacte de 1632, Museu del Prado, conegut com L’escultor cec), uns pocs quadres de paisatge (dos s’han identificat al Palau de Monterrey de Salamanca) i alguns retrats com La dona barbuda (Magdalena Ventura amb el seu marit) (1631, Fundació Casa Ducal de Medinaceli, Hospital Tavera, Toledo).

La dècada dels 40, amb les interrupcions degudes a la seva malaltia, potser una trombosi (tot i la qual no va trencar l’activitat del taller), va suposar una sèrie d’obres d’un cert classicisme en la composició, sense renunciar a les energia de certs rostres individuals. En la seva última obra també experimenta de nou un canvi estilístic que li retorna en certa mesura a les composicions tenebristes de la seva primera etapa, les causes van poder ser els seus desgraciades circumstàncies personals. Va seguir sent un artista d’èxit comercial i prestigi, i va ser mestre de Luca Giordano al seu taller napolità, influint en el seu estil.

La crisi econòmica que va succeir a la revolta de Masaniello a Nàpols (1647) va afectar la producció pictòrica de Ribera, que a més es veuria embolicat en un escàndol.
Per sufocar la revolta, havien anat a Nàpols les tropes espanyoles sota el comandament de don Juan José d’Àustria, fill natural de Felip IV d’Espanya. Ribera va pintar un retrat de don Juan José a cavall (Palau Reial de Madrid), que després va repetir en gravat, va ser l’últim que va produir.
Després va venir l’escàndol: segons explica la tradició, una de les filles de Ribera, Margarita, va ser seduïda per don Juan José, una relació il·lícita tractant-se d’una parella no casada. Avui es creu que la jove en qüestió no era filla de Ribera sinó una neboda, però el cas és que després de la revolta i les peripècies familiars, Ribera malalt redueix considerablement el seu treball.

El seu taller veu reduït el nombre d’oficials, fugits de Nàpols per temor a les represàlies, i, però, encara signatura alguna de les seves obres mestres el mateix any de la seva mort i dóna fi a cicles llargament meditats.

Són exemples d’aquest moment La Immaculada Concepció (1650, Museu del Prado), Sant Jeroni penitent (1652, Museu del Prado) i una gran Sagrada Família (Metropolitan Museum, Nova York) la tendresa i riquesa de color sintonitzen amb Guido Reni.

Ribera és una de les figures cabdals de la pintura, no només de l’espanyola, sinó de l’europea del segle XVII i, en certa manera una de les més influents ja que les seves formes i models s’estenen per tot Itàlia, Centre Europa i l’Holanda de Rembrandt, deixant una gran empremta a Espanya.

Però l’especial circumstància de ser un estranger a Itàlia li ha fet ser vist com una persona aliena a la seva tradició i als seus gustos. Quan va arribar a Itàlia està en tot el seu apogeu la novetat caravaggesca, en tensió amb la renovació romà -bolonyesa que revivia el gust classicista. Per aquest motiu, va adoptar el tenebrisme que donaven els flamencs i holandesos presents a Roma, però no va deixar de veure i assimilar una mica de les formes belles del món classicista.

Lord Byron deia de Ribera que pintava amb la sang dels Sants, per la seva intensitat en el traç, per la seva estripada anatomia i per la truculència d’alguns temes. Però Ribera no és rude ni primitiu; completa la seva formació enriquint-se amb altres obres de la cultura italiana que li són aviat familiars. En primer lloc, l’estudi de la gran pintura del Renaixement. En l’educació de Ribera hi ha un altre element que el distancia dels artistes espanyols: és l’estudi de l’antiguitat clàssica, a la manera que feien els mestres renaixentistes i barrocs europeus. S’interessa pels temes mitològics (si bé no va tenir molts encàrrecs d’aquest tipus) i estudia les escultures de l’antic Imperi romà. La seva extraordinària qualitat com a dibuixant i el seu domini de l’anatomia l’allunyen dels pintors espanyols de la seva època, majorment limitats per la clientela religiosa i per qüestions de moral.

Al llarg de les seves obres, podem visualitzar que Ribera no serà un pintor amb un únic registre, sinó que el seu llenguatge va a cenyir-se amb admirable precisió a cadascun dels fets esdevinguts. Superant el tenebrisme inicial, tornarà als intensos contrastos de llum i d’ombra quan certs assumptes ho exigeixin o quan la iconografia ho reclami.

Podem dir que és un creador extraordinari ja que posseeix la capacitat de crear imatges palpitants de passió veritable al servei d’una exaltació religiosa, que no és només espanyola, sinó de tota la Contrareforma catòlica i mediterrània, la seva mestria colorista, que recull tota l’opulència sensual de Venècia i de Flandes, alhora que és capaç d’acordar les més refinades gammes plantejades del més recollit lirisme, i la seva inesgotable capacitat de «inventor» de tipus humanístics que presten la seva severa realitat a sants i filòsofs antics amb idèntica gravetat, fan d’ell un dels cims del seu segle.

En els últims trenta anys s’han realitzat estudis, amb els quals van sorgir noves exposicions que van ser celebrades el 1992 a Nàpols, Madrid i Nova York. Precedent d’això va ser la publicació, en la sèrie Clasici dell’Arte, d’un catàleg gairebé complet de les pintures que se li atribuïen. Amb això es va posar a disposició de tots un enorme cabal d’obres que permetien abordar l’estudi d’aquest gran artista i superar els prejudicis que distorsionaven la seva valoració. Ja el 2011, una exposició a Madrid i Nàpols ha plasmat les últimes troballes sobre l’artista: la seva etapa inicial a Itàlia. S’han identificat com a seus més de trenta olis sense signar, que demostren la seva precoç mestratge i el situen entre els primers difusors del tenebrisme de Caravaggio.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.