Maurice de Vlaminck

París, 1876

Maurice de Vlaminck va néixer a París el 4 d’abril del 1876 i va morir a Rueil-la-Gadelière (Eure-et-Loir) l’11 d’octubre del 1958. Fou un pintor i gravador francès, adscrit al fauvisme.

En un primer moment no tenia intenció de dedicar-se a la pintura i la seva veritable vocació era ser ciclista professional, vocació que combinava amb donar classes de violí o escriure novel·les eròtiques per guanyar-se la vida. Degut a una malaltia (febres tifoïdals) va abandonar el ciclisme i després d’entrar a l’exèrcit i conèixer a André Derain, es va convèncer de què potser el seu futur estava en la pintura.

Amb Derain van formar un estudi on ambdós pintaven i convivien, creant una bona amistat. Sempre va destacar per ser un pintor autodidacta, allunyat de les acadèmies, un pintor que pintava allò que passava al seu voltant, bé fos un incendi o el pas del Sena prop de casa seva.

L’amistat amb Derain el va dur a conèixer i apropar-se a l’obra de Van Gogh, que l’influenciarà en l’ acolorit i l’estètica de les seves obres. Fou un dels pintors que van fer escàndol al Saló de Tardor del 1905, la famosa ‘gàbia de feres’, que va donar nom al fauvisme, el moviment del qual formava part, junt amb Matisse, Derain, Dufy i altres.

Després d’aquella etapa va representar molt sovint flors, unes flors que canviaven respecte de la seva etapa anterior, doncs els colors ara eren més freds i obscurs tot i que l’estructura fos similar: flors presentades com si fossin taques a la pintura.

El 1911 va anar a Londres on captà l’atmosfera de la ciutat pintant rius i ponts. Ja no hi haurà canvis substancials en la seva pintura, tot i que sí en els seus cels que van passar a ser teatrals i tempestuosos.

Pot afirmar-se que va encarnar el veritable esperit fauvista. Rebel i contestatari, anys més tard, rememorant aquella època, va dir d’ell mateix: “Era un bàrbar tendre“. Si el caràcter seré de Matisse transformava el color en un element de joiosa sensualitat, Vlaminck l’emprava com un arma a tirar contra la tradició. De caràcter vehement i apassionat, el movia una arrogància airada que el duia a repudiar els museus i a extreure del color tota la força expressiva.

Amb ell la pintura es converteix en un assumpte d’una vitalitat incontenible: “Quan tinc la pintura a les mans, és la vida i jo, jo i la vida“. Amb aquests plantejaments, els seus paisatges són productes sorgits de la passió. El color és alliberament espontani de l’instintiu; la tela, un lloc on abocar les emocions. El seu temperament queda enregistrat en la tela per una pinzellada nerviosa i uns empastaments densos que potencien l’agressivitat cromàtica i la vivesa expressiva i que presagien l’expressionisme.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.