Max Ernst

Brühl (Alemania), 1891

Max Ernst va néixer a Brühl (Alemanya) el 2 d’abril del 1891 i va morir a Parí el 1r d’abril del 1976. Fou un artista alemany, nacionalitzat francès, considerat figura fonamental tant en el moviment dadà com en el surrealisme. Al llarg de la seva variada carrera artística, es va caracteritzar per ser un experimentador infatigable, emprant una extraordinària diversitat de tècniques, estils i materials. En totes les seves obres buscava els mitjans ideals per expressar, en dues o tres dimensions, el món extra-dimensional dels somnis i la imaginació.

Va ingressar el 1909 a la Universitat de Bonn on va estudiar filosofia, història de l’art, literatura i psiquiatria. D’aquesta època daten les seves primeres obres, obres de filiació expressionista que revelen l’empremta de la seva amistat amb August Macke, membre de El Genet Blau. La famosa exposició del Sonderbund del 1912, que es va fer a Colònia, li va proporcionar l’ocasió de conèixer directament obres de Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Munch i Picasso.

Es va apuntar a l’exèrcit alemany durant la 1ª guerra mundial. Quan Ernst va deixar l’exèrcit ja havia sorgit a Suïssa el moviment dadà; atret per la revolució dadaista contra el convencional, Ernst es va instal·lar a Colònia i va començar a treballar en el collage.

El 1922 es va traslladar a viure a París, on va començar a pintar obres surrealistes en les què figures humanes de gran solemnitat i criatures fantàstiques habiten espais renaixentistes amb detallada precisió (L’éléphant cèlèbes, 1921). El 1925 va inventar el frottage (que transfereix al paper o al llenç la superfície d’un objecte amb l’ajuda d’un ombrejat a llapis); més tard, va experimentar amb el grattage (tècnica per la qual es raspen o graven els pigments ja secs sobre un llenç o taula de fusta). Ernst fot empresonat després de la invasió de France pels alemanys durant la 2ª guerra mundial; a la presó va treballar en la decalcomania, tècnica per transferir al cristall o al metall pintures realitzades sobre un paper especialment preparat.

Va recórrer després al collage en tres novel·les en imatges: La Femme 100 têtes (La dona de 100 caps, 1929), Rêve d’une petite fille qui voulut entrer au Carmel (Somni d’una nena que va voler entrar al Carmel, 1930) i Une semaine de bonté ou les sept éléments capitaux (Una setmana de bondat o els set elements capitals, 1934).

El 1941 va emigrar als Estats Units amb l’ajut de Peggy Guggenheim, que es convertiria en la seva tercera esposa el 1942. El 1953 va tornar a França i a partir de llavors les seves obres van gaudir d’una notable revalorització.

La seva obra va tenir una gran influència en molts altres artistes.

També fou un prolífic artista gràfic.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.