Max Liebermann
Berlin, 1847-1935
Max Liebermann va néixer a Berlín el 20 de juliol de 1847 i va morir a la mateixa ciutat el 8 de febrer de 1935. va ser un pintor alemany d’origen jueu i un dels representants de l’ Impressionisme a Alemanya que va liderar la pintura d’aquest país durant més de 30 anys.
Fill d’una família de negociants de Berlín, va estudiar lleis i filosofia però després es va decidir a estudiar pintura (a París i Holanda). Va passar per Barbizon, on va absorbir influències del realisme i l’impressionisme, col·leccionar pintures d’importants mestres de l’època. També va viatjar a Holanda, on va estudiar als vells mestres com Rembrandt, Frans Hals i Adriaen van Ostade.
Els paisatges pintorescos i escenes camperoles, inspirades a Holanda, són les manifestacions més representatives d’aquest pintor. Inicialment el seu realisme peca d’un toc excessivament sentimental. Ja a finals de segle, Liebermann adopta trets del Modernisme. Davant la irrupció del Expressionisme d’Ernst Ludwig Kirchner i altres autors de l’època, Liebermann es mostra reticent.
Cap al 1920 va ser president de l’Acadèmia de les Arts de Prússia, càrrec al qual va renunciar el 1932 per la discriminació que existia cap als pintors jueus. El règim de Hitler el va incloure en les llistes d’art degenerat.
Després dels seus estudis professionals en Weimar i de les seves estades a París i els Països Baixos, va realitzar treballs naturalistes amb una temàtica social. Des de 1880, mitjançant el treball amb els impressionistes francesos, va descobrir coloracions clares i pintures de traços vivaces, tècniques que caracteritzen les seves obres més importants.
Les seves creacions van tenir un significat molt important per a la transició de l’art del segle XIX des del Modernisme Clàssic fins a l’època del govern de Guillem II i de la República de Weimar. Va propiciar aquests canvis com a president de la Secessió de Berlín. Des de 1920 fins a 1933, va dirigir l’Acadèmia de les Arts de Prússia, abans de renunciar a la política de l’art a causa de les influències nacionalsocialistes. Va passar els dos últims anys de la seva vida aïllat, per voluntat pròpia, en el seu natal Berlín.
El desembre de 1873, va partir a París i va instal·lar en un taller a Montmartre. A la capital mundial de l’art, va voler establir contactes amb líders d’avantguarda i impressionistes. No obstant això, els pintors francesos li negaven a l’alemany tot tipus de contacte. El 1874 Max va presentar el seu quadre “die Gänserupferinnen” al Saló de París, on, tot i haver estat acceptat, va provocar crítiques negatives per part de la premsa i sobretot des del punt de vista nacionalista.
L’Escola de Barbizon tenia un gran significat per al desenvolupament del Impressionisme: aquesta plasmava l’art impressionista de paisatges i enriquia les corrents de l’època mitjançant la tècnica de la pintura a l’aire lliure. Liebermann es va interessar en els mètodes de l’escola de Barbizon com en els motius en què aquesta es basava.
El 1875, Liebermann va passar tres mesos a Zandvoort, Holanda. A Haarlem va copiar moltes obres de Frans Hals. Liebermann esperava veure’s influenciat en el seu propi estil mitjançant el seu treball amb la pintura de retrats de Hals. Aquesta, al costat dels mètodes emprats en els seus traços vius i indefinits, igual que la influència dels impressionistes francesos, caracteritzaria les obres tardanes de Liebermann. A més, Max desenvolupar una singularitat en les seves pintures: deixar passar molt de temps entre el moment en què concebia una idea fins a la realització d’una gran obra. Va ser fins al seu retorn a París, a la tardor de 1875, quan va instal·lar un gran taller i va reprendre la idea del que havia observat.
Posteriorment, va trobar el seu propi estil, el qual el beneficiaria especialment en la pintura de retrats. A Amsterdam es va trobar amb el gravador William Unger, qui ho va contactar amb Jozef Israëls i l’escola Haager.
El 1878 Liebermann va viatjar per primera vegada a Itàlia. A Venècia va anar a veure obres de Vittore Carpaccio i Gentile Bellini per trobar una nova font d’inspiració en aquestes. Aquí va conèixer a un grup de pintors de Munic, dins del qual es trobava Franz von Lenbach. Va romandre tres mesos envoltat d’aquestes persones a Venècia i finalment els va seguir fins a la capital de Baviera, la qual, al costat de l’Escola de Munic era també el centre alemany de l’art naturalista.
El 1880 va participar al Saló de París. Les obres que es van exhibir aquí tenien alguna cosa en comú: la representació de treballadors en una comunitat plena d’harmonia. No obstant això, Liebermann no podia plasmar l’estat d’ànim que en aquella època es vivia a Munic a causa de les persecucions antisemites, sinó que es va inspirar en els Països Baixos, els que des de llavors va visitar cada any. A més, el 1879 va viatjar al pantà de Dachau i va realitzar una estada per poder dibuixar. Després va viatjar a Rosenheim i la vall Inntal, on va crear la seva obra “Brannenburg Biergarten”.
El 1890 es va fer membre de l’acadèmia, però el 1899, a causa de polèmiques causada pels estrets horitzons de la pintura al seu país, va estar entre els promotors, conjuntament amb Lovis Corinth i Max Slevogt, de la creació de la Secció berlinesa, de la qual va ser president per un llarg període. El 1920 va ser electe president de l’Acadèmia prussiana de les Arts. Al 1933, amb la pujada al poder d’Adolf Hitler, i amb la conseqüent política antisemita, van començar les persecucions nazis contra ell: després que se li va prohibir pintar i després que l’Acadèmia va decidir no exposar més quadres d’hebreus, va ser obligat a dimitir i va ser inclòs entre els representants de les arts degenerades. Moriria una mica més d’un any més tard, el 8 de febrer de 1935, als 87 anys d’edat.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
