Miguel Macaya
Santander, 1964
Miguel Macaya pertany a una nova generació de barcelonins d’adopció, de pintors realistes per als quals el reconeixement ha arribat a finals dels anys noranta. La seva obra, definida com a existencialista i allunyada dels corrents vigents, és actualment molt reclamada per galeristes i col·leccionistes d’art contemporani. L’obra de Macaya, de reminiscències goyesques, enllaça amb la tradició de la pintura barroca i tenebrista espanyols en l’ús de la ironia, la tècnica i el clarobscur, i està plena de personatges, animals i toreros.
El tractament de la llum és un tret molt característic de la pintura de Macaya: segueix una línia clàssica, espanyols, que li atorga una forta personalitat com artista contemporani; aquest tret, a més a més, permet identificar ràpidament la seva obra. Artista hàbil i intel·ligent, té una gran preocupació per la llum i el negre. Representa les carències humanes: allò universal que no es pot identificar i esdevé absència.
Els personatges humans de a Macaya amaguen darrere una pell clàssica que traspua virtuosisme, les fórmules més contundents per clavar estocades plenes d’ironia amb les quals trenca l’aparent transcendència del quadre. El pintor ens ofereix un mirall on reflectir les incerteses i desequilibris intrínsecs a l’ésser humà. Ens mostra figures anònimes i descontextualitzades per fer-les més properes. La seva obra és existencialista en el sentit que representa una traïció a la normalitat expressada mitjançant les carències de l’ésser humà. Es retratats, ja siguin toreros o personatges acompanyats d’elements que volen expressar actualitat (un cigarret, un collaret ortopèdic, unes ulleres aquàtiques…), són ésser anònims, fracassats i tristos, que potser un dia van ser violents. La seva angoixa absolutament desprovista de dramatisme apareix com a quotidiana. Són personatges grisos i de mirada però que aconsegueixen transmetre la dignitat de l’ésser humà davant el fracàs.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
