Oriol Vilapuig

Sabadell, 1964

Oriol Vilapuig Morera va néixer a Sabadell el 1964. És un artista plàstic català, nét del pintor paisatgista vallesà Joan Vila Puig (1890-1963).

Va estudiar 3 anys a l’Escola d’Art i Disseny Eina de Barcelona i, posteriorment, va continuar els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El 1986 va exposar els seus treballs per primera vegada a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i el 1990 al Museu d’Art d’aquesta Ciutat. El 1993 va obtenir una beca del Departament de Cultura del Govern de Catalunya per ampliar estudis a Roma.

Des de mitjans anys 90 exposa regularment les seves obres en centres institucionals i culturals (Universitat de València, 1994; Sala d’Art de la Universitat de Màlaga, 2001) i en galeries d’art i museus. El 2005 fou convidat per la Fundación Santa María d’ Albarracín (Terol) a participar en el cicle ‘Estades creatives’, i hi va passar tres mesos que van culminar, a l’agost d’aquell any, en una exposició de les seves obres a l’antic Palau Episcopal i a la Torre de donya Blanca de l’esmentat municipi.

És professor dels Tallers d’Art de l’Escola Illa, depenent de l’Ajuntament de Sabadell.

Entre les seves darreres mostres cal destacar De la naturaleza de las cosas (Galeria La Caja Negra de Madrid) i la reposició de Dels assaigs (Galeria Joan Prats, Barcelona, 2009), molt marcada per la influència filosòfica de Michel de Montaigne.

La seva obra forma part d’algunes col·leccions permanents: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Museu de Belles Arts d’Àlaba, col·lecció Testimoni de la Caixa, col·lecció Banc de Sabadell, Universitat de València i Museu d’Art de Sabadell.

Tot allò que es pot dir de la seva pintura està en les seves pròpies obres, no en un enllà més difús i inabastable, sinó en un més cap aquí immediat, fugaç i imperible. Mirar les seves obres és, i no cal tenir por a dir-ho, un exercici d’alliberament, una proposta llançada sobre la tela i el compliment de la qual afecta tan l’ànima com el pensament. Aquestes són, doncs, calius d’un circuit vitalista i introspectiu, fragments d’un estat espiritual que cal reconstruir o que cal reviure. Perquè entendre la seva pintura és, d’alguna manera, deixar-se arrabassar per una sèrie d’impulsos que, sense ser nostres, poden arribar a pertànyer-nos  i, també, a definir-nos. Per això per a gaudir d’aquests quadres hom se’ls ha d’apropiar, prendre la fúria dels seus personatges com la nostra pròpia fúria, assumir les contradiccions dels  seus mites: ser Courbet, Dreyer, Zurbarán o Picasso; perseguir el faune inquiet que va saltant a través de l’univers de l’artista.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.