Rafael Armengol

Benimodo, 1940

Rafael Armengol és un pintor valencià. Va néixer a Benimodo el 1940 i va estudiar a l’escola de Belles Arts de Sant Carles a València on va establir relació amb Heras i Boix, una vinculació que esdevindria en el Nou realisme i malgrat no ser constant durarà fins a l’actualitat. En els primers anys de la que podríem anomenar la seva carrera artística i que ens situarien cap als 60, va estar vinculat, com passava amb bona part dels artistes de l’època, a l’abstracció, l’informalisme i a les modes més contraacadémicas que venien de fora. Els prestigiosos artistes innovadors del moment no podien deixar de temptar la seva carrera i provocar un recel per la ruptura d’allò impost que es manifestava en una gran voluntat per l’experimentació. Aquests coquetejos amb els nous corrents als que va saber lligar la crítica social el van portar fins i tot a la realització d’obres òptiques. Les primeres d’aquestes peces, que daten de mitjans dels 60 suposaran el punt i final a la recerca del seu estil, iniciant així la seva obra pròpiament dita. A partir d’aquest moment es materialitzaran una correlació de sèries que amb l’ús d’imatges prestades seran el punt de partida de la seva producció. Aquestes imatges es veuran repetides en seriacions i deformades de la mà de l’artista transformant-les en noves obres, en peces pròpies i úniques. Unes manipulacions dels clàssics pintades a la forma clàssica.

L’ús d’imatges de la història de l’art han convertit a Armengol en una font inesgotable de suggeriments i visions purament estètiques. Sempre des del respecte i la més absoluta admiració, ha creat una obra contextualitzada revisada i amb un caràcter únic. Acompanyada per l’homenatge, ha resultat una oda als artistes anteriors i coetanis que han aconseguit deixar la seva empremta i que han estat considerats per Armengol com els elegits. Elements invasors, línies, formes i els colors més purs deixen la seva empremta en la imaginaria de l’art, una reinterpretació del passat que més que modificar i limitar el s’implementa a través d’un veritable procés sumatiu.

La seva trajectòria artística se’ns mostra en més de 25 sèries cadascuna amb les seves peculiaritats i un to d’acord que malgrat els avenços i un treball cada vegada més polit posseeix uns forts vincles. Bona part d’elles han tingut com a comú denominador l’ús d’imatges prestades, en ocasions s’han manifestat de manera directa, en altres la referència ha estat implícita. Importades tant del món de l’art, com de la literatura o l’art cinematogràfic, han rebut un tractament depurat i amb tacte.

Traslladant fins 1971 ens trobem amb la sèrie la Matança del porc, en aquesta no apareix cap peça clàssica reinterpretada ni transgredida. Es tracta d’un bloc de gran compromís amb la realitat que parla d’una Espanya pobra en la qual, amb un tema agosarat, s’evidencien les estretors de la postguerra, les misèries i la fam. Una denúncia, una manifestació de la ira a través del sarcasme, de les que es podrien fins i tot extreure certes reminiscències a l’art cinematogràfic de Buñuel, i a un surrealisme que es fa patent en veure els animals morts davant escalinates o taules barroquizadas en somnis surrealistes que es filtren mitjançant un realisme fascinant. El tema de la fam i els aliments va seguir molt present en l’imaginari de l’artista com veurem en la sèrie L’horta de 1976. Aquesta, realitzada a través del fotorealisme tracta el tema a partir de l’horta valenciana. El fullatge exuberant inunda els seus llenços en un horror vacui, amb un positivisme que fuig del naturalisme romàntic. El mateix passa amb la conseqüent sèrie de 1981 Sobrealimentació, on de nou fa ús d’obres de la història de l’art en aquest cas les de Joan de Joanes; o amb la sèrie dedicada a Vicent Andrés Estellés de 1985 on les reminiscències són purament literàries.

El 1991 amb les Recepcions oficials pren com a referent les imatges de premsa que converteixen personatges de la vida real en protagonistes de la història. A fotorealisme se li uneix un vessant pictòrica que Armengol és capaç de conjugar a la perfecció atorgant el seu toc personal a unes imatges preestablertes amb certs tocs del pop. De nou el 1996 torna a prendre com a referent les imatges més clàssiques representades en les troballes de Pompeia i Herculà, que barrejades amb estampacions de la figura de Popeye, evoquen la nostàlgia i la fugacitat del temps en una provocadora sèrie anomenada Barres i estrelles.

Amb un repertori iconogràfic dels més rics de la pintura espanyola, Armengol ha estat capaç de fer ús tant de les obres de l’escola de Rodes, Boticelli, el Bosco, Velázquez, Vermeer, Matisse i fins i tot Andy Warhol entre d’altres, passant per documents fotogràfics i l’imaginari dels mass media, per crear unes obres estètiques, no exemptes de crítica i ironia. Els enemics, la política i en definitiva tot allò que compon la vida quotidiana s’evidencia en la seva obra amb la pretensió de mostrar la realitat amb un llenguatge híbrid i transtextual en què ha quedat ben palesa la seva valuosa tècnica sobre un realisme allunyat del intimisme.

Amb una carrera assentada sobre una gran consistència professional i des d’una base clàssica, l’obra d’Armengol es presenta transgressora ia la recerca de noves propostes formals però des de l’arrel de la pintura més elemental, transgredint des de la pròpia pintura. Temptat pel neorrealisme i l’hiperrealisme en el context de la cultura dels mass media, Armengol ha conjugant el pop art, l’art cinètic i la fotografia, fins a arribar al neoimpressionisme més actual jugant amb la codificació i descodificació cromàtica en les seves últimes obres. Ara bé aquests canvis substancials així com la seva evolució artística sempre han anat de la mà de l’ús de l’art com a eina de crítica social i política, en una obra carregada d’un intens compromís social.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.