Harmenszoon Van Rijn Rembrandt
Leiden, 1606-1669
Rembrandt Harmenszoon Van Rijn va néixer a Leiden, el 15 juliol 1606 i va morir a Amsterdam, el 4 octubre 1669. Va ser un pintor i gravador holandès. La història de l’art el considera un dels majors mestres barrocs de la pintura i el gravat, sent amb seguretat l’artista més important de la història d’Holanda. La seva aportació a la pintura coincideix amb el que els historiadors han anomenat l’edat d’or holandesa, el considerat moment àlgid de la seva cultura, ciència, comerç, poder i influència política.
Havent aconseguit l’èxit en la joventut, els seus últims anys van estar marcats per la tragèdia personal i la ruïna econòmica. Els seus dibuixos i pintures van ser sempre molt populars, gaudint també de gran predicament entre els artistes, i durant vint anys es va convertir en el mestre de pràcticament tots els pintors holandesos. Entre els majors èxits creatius de Rembrandt estan els magistrals retrats que va realitzar per als seus contemporanis, els seus autoretrats i les seves il·lustracions d’escenes bíbliques. En els seus autoretrats, especialment, trobem sempre la mirada humil i sincera d’un artista que va traçar en ells la seva pròpia biografia.
Rembrandt tenia un profund coneixement de la iconografia clàssica, i en les seves pintures i gravats solia interpretar-la lliurement per ajustar-la a la seva pròpia experiència. Així, en la representació d’una escena bíblica Rembrandt solia combinar el seu propi coneixement del text amb el seu particular concepte de la composició clàssica i algunes observacions anecdòtiques de la població jueva d’Amsterdam. Per la empatia amb què va retratar la condició humana, Rembrandt ha estat considerat “un dels grans profetes de la civilització”.
Rembrandt va rebre la seva educació bàsica en llatí, i posteriorment va assistir a la Universitat de Leiden. Segons els seus coetanis, el jove ja manifestava una marcada afició a la pintura, que el va portar a convertir-se en aprenent d’un pintor històric de Leiden anomenat Jacob van Swanenburgh, amb qui estudiaria durant tres anys. Després d’un breu però intens aprenentatge de sis mesos amb el cèlebre Pieter Lastman, a Amsterdam, Rembrandt va inaugurar el seu propi estudi a Leiden en 1624 o 1625 -les dates difereixen segons cada font-, que compartiria amb el seu amic Jan Lievens. El 1627, Rembrandt va començar a impartir classes de pintura, i entre els seus nombrosos alumnes va destacar Gerrit Dou. El 1629 Rembrandt va ser descobert per l’estadista Constantijn Huygens-pare del cèlebre matemàtic i físic Christiaan Huygens-, qui li facilitaria importants encàrrecs de la cort de l’Haia. Com a resultat d’aquesta relació, el mateix príncep Frederik Hendrik va anar adquirint obres de Rembrandt fins 1646. A finals de 1631, Rembrandt es va mudar a Amsterdam, la capital de negocis del país, que creixia vertiginosament gràcies al comerç. Rembrandt va començar a treballar com retratista professional de creixent èxit. Allotjat temporalment a casa d’un marxant d’art anomenat Hendrik van Uylenburg, en 1634 va contreure matrimoni amb la seva cosina Saskia. Aquest mateix any Rembrandt es va convertir en un membre més de la burgesia d’Amsterdam, així com de la societat local de pintors. Entre els seus nous alumnes figuraven Ferdinand Bol i Govert Flinck.
En 1635 el jove matrimoni es va mudar a la seva nova casa, situada a l’elegant barri de Nieuwe Doelenstraat. En 1639 es van tornar a mudar a la Jodenbreestraat, al florent barri jueu, encara més car. La presència jueva al barri li va donar l’oportunitat de trobar rostres i figures molt apropiades per a les escenes de l’Antic Testament que llavors va començar a pintar. Malgrat la inicial bonança econòmica, amb el pas del temps la parella va travessar nombrosos revessos: així, el seu fill Rumbartus va morir als dos mesos del seu naixement, el 1635, i la seva filla Cornelia va morir a les tres setmanes d’edat, en 1638. En 1640 el matrimoni va tenir una segona filla, a la qual també van cridar Cornelia, i que va morir al cap d’un mes. Només el seu quart fill, Titus van Rijn (nascut el 1641) va arribar a assolir la maduresa. Saskia va morir en 1642, poc després del part de Titus, probablement per tuberculosi. Els dibuixos de Rembrandt del llit de mort de la seva esposa són imatges profundament commovedores.
Rembrandt sempre va viure per sobre de les seves possibilitats, invertint en art -a vegades licitant per les seves pròpies pintures-, gravats -que solia utilitzar en les seves pintures- i tot tipus de curiositats. El 1656 ja es van prendre certes mesures en els jutjats per impedir la seva declaració de fallida, i l’artista va haver de vendre la majoria de les seves pintures i bona part de la seva col·lecció d’antiguitats. La llista d’objectes subhastats s’ha conservat, i dóna una idea de les possessions materials del pintor: dibuixos i pintures dels vells mestres flamencs, busts d’emperadors romans, fragments d’armadures japoneses, curiositats portades de l’Extrem Orient, i col·leccions de rareses naturals i minerals. Els beneficis d’aquestes vendes, realitzades entre 1657 i 1658, van resultar decebedors, de manera que el 1660 no va tenir més remei que vendre la seva casa i el seu taller de gravat i mudar-se a un apartament més modest en Rozengracht. Rembrandt encara gaudia de cert prestigi, i tant les autoritats com els seus creditors solien mostrar bastant tolerants. Paradoxalment, la societat de pintors d’Amsterdam ho va considerar un escàndol, i va adaptar els seus reglaments perquè ningú que estigués en una situació econòmica com la de Rembrandt pogués comerciar com a pintor. Per evitar aquesta mesura, Hendrickje i el propi Titus van obrir el seu propi negoci d’art en 1660, en el qual Rembrandt treballava com a empleat.
Així, en 1661, aquesta “agència artística” va rebre l’encàrrec de realitzar una pintura pel recentment construït ajuntament, però només després que Govert Flinck, l’artista que havia rebut inicialment l’encàrrec morís sense haver donat una sola pinzellada. Malauradament, l’obra resultant – “La conspiració de Claudius Civilis” – va ser rebutjada i retornada al pintor; l’únic fragment conservat és només part de l’obra realitzada. Va ser en aquells dies quan Rembrandt, greument afectat per l’edat i la pobresa, va admetre a Aert de Gelder com el seu últim alumne. Cap a 1662 encara rebia encàrrecs importants de retrats de les personalitats del seu entorn. El mateix Cosme III de Médici, Gran Duc de Toscana va visitar Rembrandt al seu domicili, quan va arribar a Amsterdam en 1667.
Rembrandt va sobreviure tant a Hendrickje-morta en 1663 – com al seu fill Titus, que va morir el 7 de setembre de 1668, deixant-li una néta. Rembrandt va morir un any tard que el seu fill, el 4 d’octubre de 1669, i va ser enterrat en una tomba sense nom en el Westerkerk d’Amsterdam.
En una carta a Huygens, Rembrandt ofereix l’únic testimoni conservat sobre les seves aspiracions com a artista: “(arribar) el moviment més gran i més natural”, si amb això es referia als seus objectius materials o d’un altre tipus és alguna cosa subjecte a l’especulació , de qualsevol manera Rembrandt representa la fusió entre el corpori i l’espiritual com pocs pintors en l’art occidental.
A principis del segle XX, alguns estudiosos van estimar l’obra de Rembrandt en unes 600 pintures, gairebé 400 gravats i prop de 2.000 dibuixos. Investigacions realitzades des de 1960 fins a l’actualitat -liderades pel Projecte d’Investigació Rembrandt, coordinat per diversos experts holandesos sobre el pintor- han reduït aquesta xifra en unes 300 pintures, encara que no sense generar certa polèmica. Pel que fa als gravats, generalment realitzats mitjançant punta seca o l’aiguafort, la xifra estimada és més estable, i s’aproxima a les 300 peces. És probable que Rembrandt realitzés més dels 2.000 dibuixos que se li atribueixen, però fins i tot aquesta xifra és possiblement massa elevada segons els estudis contemporanis.
En cert moment s’explicaven fins a 90 autògrafs diferents de Rembrandt, tot i que actualment se sap que molts dels seus alumnes havien de copiar les seves pintures com a part del seu aprenentatge. Investigacions més recents han reduït aquesta xifra fins a les 40 pintures, suprimint alguns dibuixos i 31 gravats, entre els quals hi ha algunes de les imatges més representatives del grup. Molts dels seus autoretrats li mostren amb vestidures anacrònics, o fent ganyotes a si mateix. Els seus autoretrats mostren l’evolució des del atribolat jove amb talent, i el pintor reeixit de la dècada de 1630 fins als ombrívols retrats de la seva vellesa, d’enorme profunditat psicològica. Junts componen la imatge d’un home que va travessar tots els estats de la vida, i l’expressió reflecteix les fortes sacsejades que va patir el seu esperit al llarg de la seva vida.
Entre les característiques més notables de la seva obra es destaquen el seu ús del clarobscur, el maneig escenogràfic de la llum i l’ombra -fortament influït per Caravaggio, o, més possiblement, per l’escola dels Caravaggisti d’Utrecht- adaptats als seus propis fins. Igualment destacables són la seva visió dramàtica i emotiva de temes que tradicionalment havien estat tractats d’una forma impersonal: Rembrandt es caracteritza pel sentiment d’empatia que desprèn la seva visió de la humanitat, independentment de la riquesa o l’edat del retratat. El seu propi entorn familiar -la seva dona Saskia, el seu fill Titus, el seu amant Hendrickje- solen aparèixer de forma visible en les seves pintures, de vegades representant temes bíblics, històrics o mitològics.
Al llarg de la seva carrera, Rembrandt faria seus els gèneres del retrat, el paisatge i la pintura narrativa. Per aquesta última seria especialment enaltit pels seus contemporanis, que el consideraven un mestre en la interpretació de passatges bíblics per la seva profunditat emocional i la seva cura dels detalls. Estilísticament, la seva pintura va evolucionar de la suavitat dels seus principis -caracteritzada per una excel·lent tècnica de representació il·lusionista de formes -a un tractament posterior, més “aspre”, que invocava les qualitats de l’objecte mitjançant la qualitat tàctil amb què figurava en la pintura. Quant al gravat, podria parlar d’un desenvolupament similar. En les obres executades en la seva maduresa, especialment a partir de finals de la dècada de 1640, la llibertat i l’alè dels seus dibuixos trobarien expressió també en els mitjans impresos. En aquestes obres es combinen tema i tècnica de tal manera que en ocasions, una gran superfície buida pot suggerir un espai, mentre que en altres una complexa trama de línies articula el volum de formes en penombra.
Va ser durant el període de Rembrandt en Leiden (1625-1631) quan es pot parlar d’una major influència de Lastman. És probable parlar també de cert influx de Lievens durant aquella primera etapa de formació. Les pintures d’aquesta època són bastant petites, però riques en detalls, especialment en vestidures i joieria. Els temes preferits en aquesta etapa són obres religioses i alegóricas, igual que els “tronío”, gènere popularment holandès. En 1626 Rembrandt va produir els seus primers gravats, i la ràpida difusió característica d’aquest mitjà li van guanyar fama internacional. En 1629 va pintar “Judes atontao, retornant les monedes de plata” i “L’artista en el seu estudi”, obres que evidencien el seu progressiu interès en l’ús de la llum i l’enriquiment dels seus registres matèrics; aquesta obra constitueix el primer gran progrés de la seva carrera i un punt clau en el seu creixement com a pintor.
Durant els seus primers anys a Amsterdam, Rembrandt va començar a pintar escenes bíbliques i mitològiques de caràcter més dramàtic, fortament contrastades i en grans formats. A aquesta època pertanyen “El cegament de Samsó” (1636), “La festa de Belshazzar” (c. 1635) i la “Dánae” que emulava l’estil barroc de Rubens. Amb l’ajuda ocasional d’assistents al seu taller de Uylenburgh, Rembrandt va satisfer nombrosos encàrrecs de retrats, tant petits (“Jacob de Gheyn III”) com a grans (“Retrat de l’armador Jan Rijcksen i la seva dona”, (1633); “La lliçó d’anatomia del Dr Nicolaes Tulp “, datat el 1632).
A finals de la dècada, Rembrandt havia produït amb prou feines algunes pintures i pocs gravats de tema paisatgístic. Comunament, aquestes pintures solien destacar l’aspecte dramàtic de la naturalesa, reflectida en arbres desarrelats i núvols ominosas (“Casa de camp davant un cel tempestuós”, 1641; “Els tres arbres”, 1643). A partir de 1640, Rembrandt va ser eliminant els trets més pintorescs i el seu estil es va tornar més ombrívol i moderat, potser a causa de les tragèdies personals que ja havien començat a succeir-lo. De la mateixa manera, les escenes bíbliques que havia pintat des de la seva joventut van passar de centrar-se en l’Antic Testament a representar passatges del Nou Testament. En 1642 va rebre l’encàrrec de “La ronda de nit”-la seva major obra i l’encàrrec de retrat col.lectiu més important que va rebre en aquest període-i en el qual va tractar de trobar noves solucions compositives i narratives a qüestions sorgides en obres anteriors.
Al llarg de la següent dècada, les pintures de Rembrandt van adoptar diversitat de mides, tècniques i estils. La tendència anterior a crear efectes dramàtics mitjançant forts contrastos de llum i ombra (clarobscur) va donar pas a una il luminació frontal ia majors i més saturades zones de color. Simultàniament, les figures començarien a disposar paral.lelament al pla del quadre. Aquests canvis poden ser vistos com un retorn a la composició clàssica i, considerant el major treball de pinzellada, poden suggerir certa familiaritat amb l’estil venecià. D’aquesta època són obres com “Susana i els vells”, (1637-1647). Al mateix temps, es dóna una visible reducció d’obres pintades en favor de gravats i dibuixos de paisatges. Aquesta obra gràfica incorpora el valor dramàtic a partir de pacífiques escenes rurals holandeses.
Rembrandt va pintar aquest quadre entre 1640 i 1642. La pintura va ser anomenada “Nacht Wacht” pels holandesos i “Night Watch” per Sir Joshua Reynolds perquè en el moment del seu descobriment els colors a l’oli s’havien apagat tant que molts detalls eren indistingibles i s’assemblava bastant a una escena nocturna. Després de successives restauracions, es va revelar que l’escena representada era una escena diürna: una partida de mosqueters passant d’un ombrívol pati a l’encegadora llum del sol. L’obra va ser encarregada per al nou ajuntament dels Kloveniersdoelen, la companyia de mosqueters encarregats de la patrulla urbana. Rembrandt es va allunyar de la representació convencional d’aquestes agrupacions-que generalment eren retratades d’una manera bastant estàtic i formal-per pintar una escena que suggereix l’observació directa de l’acció: La milícia abandona l’aquarterament, disposant per sortir de missió. Malgrat tota l’especulació deslligada, l’obra va ser reconeguda com un èxit des del moment del seu lliurament. Es van seccionar algunes parts del quadre per ajustar-lo a la paret en què estava destinat a ser penjat quan es va traslladar a l’ajuntament d’Amsterdam el 1715. De qualsevol manera, el Rijksmuseum conserva una reproducció a menor escala en què s’aprecia la idea original de l’obra, amb les quatre figures principals en el centre de la imatge. Aquesta obra està exposada actualment en el Rijksmuseum, on ocupa tota la paret de la major sala de la galeria.
Cap a 1650, l’estil de Rembrandt va tornar a transformar-se. Torna als grans formats, els colors es tornen més intensos i les pinzellades més pronunciades. D’aquesta manera, el pintor s’allunyava dels trets distintius de la seva primera època, quan tendia a treballar més els detalls. Alguns autors han assenyalat que pugui ser degut a una progressiva identificació amb el treball d’artistes com Tiziano, inscrivint aquest període la seva presa de postura en el debat llavors vigent sobre la primacia del “acabat” o la qualitat matèrica de la pintura.
Experts en l’obra de Rembrandt han assenyalat en ocasions la “tosquedat” de la pinzellada del Rembrandt d’aquest període, però se sap que el mateix autor desaconsellava als seus visitants que observessin les seves obres des de massa prop. De qualsevol manera, aquest èmfasi en les qualitats tàctils de l’obra pot remuntar-se a la pintura medieval, que solia representar les qualitats matèriques dels objectes representats imitant la textura sobre el llenç. El resultat d’aquest tractament és un desplegament de recursos pictòrics, que combinen transparències d’una manera aparentment atzarós que suggereix profunditat i textura d’una manera il · lusionista d’una manera molt personal. En els últims anys, les seves pintures de tema bíblic van tendir a una major personalització de les figures i les seves emocions individuals. (“Santiago Apòstol”, 1661). Rembrandt va començar en 1652 una sèrie d’autoretrats impregnats de reflexió, i fins l’any de la seva mort realitzaria 15 versions d’aquest tema, així com nombroses i emotives imatges d’homes i dones enamorats, vius i davant Déu (La núvia jueva, 1666).
Rembrandt va realitzar gravats durant bona part de la seva carrera (1626-1660), fins al moment en què dificultats econòmiques li van fer vendre el seu taller d’estampació i abandonar virtualment el medi. En aquest lapse de temps, només durant el difícil any de 1649 no va produir cap obra. Es va adaptar fàcilment al llenguatge gràfic d’aquesta tècnica, i encara que dominava l’ús del burí i era un experimentat gravador, el valor fonamental de la seva obra calcogràfica és la llibertat tècnica. Igualment, Rembrandt es va implicar personalment amb tot el procés d’estampació, i va haver d’haver estampat personalment almenys els primers estats de cada planxa. Al principi utilitzava un estil basat en el dibuix, però aviat va començar a desenvolupar una estètica més propera a la de la seva pintura, combinant masses de línies i mossegades d’àcid successives per aconseguir diferents nivells de profunditat. Abans de 1640 va reaccionar contra aquest estil i va recuperar una tècnica més senzilla i amb menys mossegades. Així, el desenvolupament de “L’estampa dels cent florins”, escalonat al llarg de tota la dècada de 1640, va resultar ser per a ell una “obra crítica a la meitat de la seva carrera”, de la qual sorgiria el seu estil final de gravat. Encara que d’aquesta planxa només s’han conservat dos estampacions en estats inicials (la primera molt rara) l’evidència de nombroses rectificacions sota la imatge final resulten molt aclaridores sobre el treball de Rembrandt en aquesta peça.
En les seves obres més madures de la dècada de 1650, Rembrandt sembla mostrar-se més receptiu a la improvisació sobre la planxa i s’han conservat grans sèries d’estampacions que en ocasions arriben a 11 estats radicalment diferents. Rembrandt va començar a utilitzar reserves com a mitjà d’enfosquir grans àrees, que podien cobrir gran part de la planxa. Va experimentar igualment amb efectes d’impressió sobre diferents papers, com paper japonès que usava amb especial freqüència, o el paper vitela. De la mateixa manera va recórrer magistralment al entrapado com a mitjà d’obtenir un “to superficial”. Igualment es va mostrar especialment hàbil en l’ús de la punta seca, i va realitzar nombrosos paisatges en els que aprofita les possibilitats estètiques que la línia realitzada amb aquesta tècnica ofereix en les primeres estampacions.
Els seus gravats s’ocupen de temes similars als de la seva pintura, encara que mostrava certa predilecció pels autoretrats (es conserva una suma total de 27 gravats) i els retrats oficials escassegen. Se li atribueixen 46 paisatges, generalment de petit format, que es van convertir en la definició del tractament gràfic del tema fins ben entrat el segle XIX. Un terç dels seus gravats tracten temes religiosos, que van des de la senzillesa al monumental. Es destaquen igualment algunes imatges eròtiques que freguen la obscenitat, i que no troben equivalent en la seva producció pictòrica. Tot i que finalment es va veure obligat a desfer-se d’ella amb motiu dels deutes, Rembrandt va posseir una magnífica col.lecció d’estampes d’altres artistes com Mantegna, Hercules Pieterszoon Seghers i Giovanni Benedetto Castiglione, que van poder exercir certa influència sobre la seva obra gràfica, igual que Jose de Ribera, els gravats conèixer.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.
