Roser Bru en sap molt de la vida i del dolor. Nascuda a Barcelona, el 1923, l’any següent la seva família es va exiliar a Paris fugint de la dictadura del general Primo de Rivera. Al final d’aquesta dictadura, Bru va tornar a Barcelona i va estudiar a l’Escola Montessori i al mític Institut-Escola de la Generalitat. I al cap de poc temps, van arribar la guerra i un altre exili. Aquest cop el destí fou Xile, on va arribar-hi amb el Winnipeg, el vaixell que va ajudar a salpar Pablo Neruda, i en què dos mil exiliats republicans espanyola van arribar a Valparaíso el 3 de setembre del 1939 per tal de començar, forçats, una nova vida.
A Xile, la seva nova pàtria (sempre compartida amb la catalana), va estudiar pintura entre el 1939 i el 1942, i el 1957 va començar els seus estudis de gravat al Taller 99, dirigit per Nemesio Antúnez, i és allí, a Xile, on Roser Bru s’ha convertit al llarg dels temps en una institució en l’àmbit de la plàstica per la seva capacitat d’experimentació, audàcia i risc. Un dels seus majors encerts són els seus treballs al voltant de Goya, doncs fa una lectura contemporània de l’obra d’aquest artista aragonès i li dóna un nou llenguatge en relació amb el context actual, tot atorgant-li un pes polític, un pes que va establir un lligam inevitable plasmat durant la dictadura de Pinochet.
I de dictadures, guerra i exilis sorgeixen les seves modulacions del dolor humà… Aquestes modulacions que han acabat sent el tema fonamental que recorre la seva obra. Una obra on desplega, cada cop més, una meditació i una contemplació del dolor humà, sempre la mateixa i al mateix temps sempre diversa. Com si el dolor humà fos un llarg treball que no es completa mai, i que mai no es pot pensar del tot.
En els seus inicis, a l’obra de Roser Bru hi havia fils, línies que unien, línies de conjunció o de disjunció que creaven relacions entre les imatges, que suggerien lectures, que connectaven. Bru, amant de la vida i de l’art, ha volgut sempre establir ponts, unir, barrejar per sobre de tot. I beure en les seves fonts: el romànic català; la frontalitat de les figures d’Amèrica; els sumeris i els egipcis, els retrats de l’Egipte faraònic i de la Roma imperial; de Giotto, Piero della Francesca, Masaccio, Botticelli i Uccello; de Van Gogh, Cézanne, Matisse, Rousseau, Morandi, Picasso, Bacon, Brancusi, Giacometti, Tàpies; de Velázquez i Goya,…I també la seva inspiració en relació amb escriptors als què ha pintat, dibuixat o gravat: Kafka, César Vallejo, García Lorca, Miguel Hernández, Gabriela Mistral, Rimbaud, Virginia Woolf, i sempre, sempre, Pablo Neruda.
Una obra d’autor que es pot admirar al MoMA i al MET de Nova York, al Museu de Brooklyn, al Museu d’Art Contemporani de Santiago i al Museu Nacional de Belles Arts de Xile, al Museo de la Solidaridad Salvador Allende, al Staatliche Museum a Berlín.
Gràcies Roser Bru per tant i tant bo, per la teva obra, pel teu amor per les terres encreuades, pel teu treball incansable de cada dia, per la teva condició de ‘dona-poble’, per la teva lluita per la vida i la llibertat, per fer-nos evident el dolor, per la teva dignitat, pel teu exemple.
Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.