Salvator Rosa

Napoli, 1615-1673

Salvator Rosa va néixer a Nàpols, el 20 de juny de 1615 i va morir a Roma, el 15 desembre 1673. Va ser un pintor, poeta i gravador italià, un dels més destacats del segle XVII. Va estar actiu a Nàpols, Roma i Florència. Com a pintor, és conegut com «poc ortodox i extravagant» i un «etern rebel» proto-romàntic. La seva vida i els seus escrits són en la mateixa mesura colorits.

Va néixer a Arenella, als afores de Nàpols: s’ha donat com a data de naixement el 20 de juny de 1615. El seu pare, Vito Antonio de Rosa, va voler que fos advocat o sacerdot, i el va ingressar al convent dels pares Somascos. Salvator preferia les arts, i en secret va treballar amb el seu oncle matern Paolo Greco aprenent a pintar, i aviat va passar a aprendre amb el seu cunyat Francesco Fracanzano, un alumne de Ribera. Freqüentar el taller de Ribera i l’escola de Aniello Falcone, qui li va iniciar en la pintura de batalles i paisatges. Segons algunes fonts, va passar un temps vivint entre bandits. Als disset anys va perdre el seu pare, la mare va quedar amb cinc nens al seu càrrec, i Salvator es va trobar sense suports econòmics.

Va seguir el seu aprenentatge amb Aniello Falcone, ajudant-lo a completar els seus llenços de batalles. En aquest taller es diu que la seva obra va cridar l’atenció de Lanfranco, i li va aconsellar que es reubicarà a Roma, on va estar entre 1634 i 1636. Sembla que va emmalaltir de malària i va tornar a Nàpols.

A Nàpols, Rosa va començar a pintar paisatges de caça, amb una exuberant vegetació, o platges, muntanyes i coves. Rosa va ser un dels primers que va pintar paisatges «romàntics», amb talent per a escenes del pintoresc, escenes sovint turbulentes amb pastors, mariners, soldats. Aquests primers paisatges es venien barats a través de marxants privats.

Va tornar a Roma en 1638-39, on es va allotjar amb el cardenal Francesco Maria Brancaccio, bisbe de Viterbo. Per a la Chiesa Santa Maria della Morte a Viterbo, Rosa va pintar un retaule, el primer dels pocs que va executar, amb una Incredulitat de sant Tomàs. Sent cert que Rosa tenia un talent fàcil per a la pintura, va conrear una àmplia varietat d’arts: música, poesia, escriptura, aiguafort, i interpretació com a actor. A Roma, es va fer amic del gravador Pietro Testa i de Claudio Lorena. A Roma, va ser molt cèlebre com a actor, creador de farses i espectacles carnavalescos.

Encara que les seves obres de teatre tenien èxit, també li van guanyar poderosos enemics entre patrons i artistes, incloent al mateix Bernini. A finals de l’any 1639, va haver de traslladar-se a Florència, suposadament per evitar represàlies per haver escrit un libel contra Bernini. Allí va estar vuit anys i perfeccionar el gènere dels paisatges fantàstics, llocs tenebrosos i escenes de bruixeria o bandolers.

El 1646 va tornar a Nàpols, i sembla que simpatitzar amb la insurrecció de Masaniello, com suggereix un fragment d’una de les seves sàtires. Que participés personalment a la revolta és dubtós. S’ha legat que Rosa, juntament amb altres pintors (Coppola, Paolo Porpora, Domenico Gargiulo, Dal Po, Marzio Masturzo, els dos Vaccaro i Cadogna), tots capitanejats per Aniello Falcone, van formar la Compagnia della Morte, tenia com a missió caçar espanyols en els carrers, sense respectar els que havien buscat un refugi religiós. Va pintar un retrat de Masaniello, probablement a partir dels seus records més que copiat del natural. En apropar -don Juan José d’Àustria a la ciutat, la companyia es va dissoldre.

De retorn a Roma (1649), Salvator Rosa realitzar un tipus de pintura influït per Nicolas Poussin, en una visió solemne i nostàlgica de l’Antiguitat. En la seva última producció es va inclinar per temes al·legòrics, històrics i mitològics. La peça satírica Roda de la Fortuna va suscitar controvèrsia. Rosa, buscant reconciliació, va publicar una descripció del seu significat, malgrat la qual cosa gairebé va ser arrestat. És per aquesta època quan Rosa va escriure la seva sàtira Babilònia, sota el nom s’estava referint, per suposat, a Roma.

Entre les pintures dels seus últims anys estan una admirable Peça de batalla i Saül i la bruixa d’Endor (aquest últim potser la seva última obra) actualment al Louvre, pintat en 40 dies; Pitàgores i els pescadors, i el Jurament de Catilina (Palau Pitti).

Mentre es dedicava a una sèrie de retrats satírics, que acabarien amb un ell mateix, Rosa va patir un edema. Va morir mig any després. En els seus últims moments es va casar amb una florentina anomenada Lucrezia, amb la qual havia tingut dos fills, un d’ells que ho va sobreviure. Està enterrat a la Chiesa degli Angeli, on hi ha un retrat seu.

Va ser un destacat aiguafortista, amb una sèrie molt popular i influent de petites làmines de soldats: els Figurins (h. 1656-1657). Pràcticament tots els seus altres gravats són de temes mitològics i cultes, pensats potser per captar encàrrecs pictòrics de temes similars. En un gravat de tipus al·legòric anomenat El geni (h. 1661-1662), Rosa representa el seu talent com un jove mig despullat, amb una cornucòpia de la qual brollen monedes i envoltat de al·legories de la Pintura, la Llibertat i la Sinceritat. Dos personatges, un vestit amb toga i un faune, podrien representar les facetes contraposades de l’art de Rosa: la faceta mesurada i la passional.

S’explica que Rosa anhelava un patrocini privat, d’algun mecenes, per treballar amb més llibertat ja que la seva clientela insistia en encarregar-li els mateixos temes.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.