Victor Mira

La Coruña, 1949

Víctor Miragalla Marco, conegut artísticament com Víctor Mira, va néixer a A Coruña el 24 de maig del 1949 i va morir a Munich el 18 de novembre del 2003. Fou un pintor, escultor, gravador i escriptor espanyol.

El 1970 treballava a Madrid amb un grup de teatre i a TVE. Entre els anys 1968 i 1972 va escriure la novel·la inèdita La vaca de compañía. Després de l’estada a Madrid i de tornar a Saragossa el 1975, se’n va anar a Alemanya, primer a Heidelberg i després a Munich. Ja a Barcelona, des de l’agost del 1977, va alternar la seva residència entre aquesta ciutat i Munich, fins que va fixar la residència a la capital de Baviera. Ha publicat llibres de poesia i sobre altres diversos temes, llibres únics o en sèries molt curtes amb predomini total de l’estètica, i als quals concedia una gran importància.

Com a pintor, el seu primer període (1967-1979) s’enquadra en un surrealisme amb diversos matisos. Del 1968 al 1971 està en una etapa de recerca amb temes tan canviants com màquines sense ús, fetus llençats del claustre matern, cavalls esquelètics, taüts volant cap a l’espai, corns de l’abundància dels que surten ossos, siluetes humanes cadavèriques i formes irreconeixibles. I si des de principis del 1969 fins mitjans del 1971 va emfatitzar un dibuix infantil, a partir de mitjans 1970 i el 1971 va desaparèixer aquesta temàtica i es va inclinar per pintar espermatozoides, sembla que simbolitzant l’ésser humà indefens i unes formes allargades, com si fossin panets, de colors canviants i repletes d’hermetisme, sobre els què, a vegades, vivien papallones. Entre el 1972 i el 1975 es poden distingir dos apartats que va desenvolupar al mateix temps. El primer es basa en un bestiari de palpitant to poètic en què tot gènere de vida animal sembla submergit en un regne feliçment irònic absent de violència. El segon consisteix en una fauna pintada quasi amb exactitud, en diverses postures i en un nombre variable que va d’un a diverses dotzenes.

A mitjans 1975 i fins abril del 77 acaba la sèrie ‘Buoesbaguer‘, feta amb llapis i tempera o bé oli sobre tela. Entre el 76 i el 79 s’embarca en un expressionisme figuratiu de marcada crítica social, reconeixible per les descomunals orelles de les figures humanes.

De mitjans 1979 a finals del 89 fa 51 versions sobre l’obra La máquina del gorjeo, de Paul Klee, mentre que del 1979 al 1986 el colorit és de gran varietat i la temàtica es centra en la recreació d’àmbits neolítics amb bisons, cérvols, fletxes, etc. Al mateix temps representa figures masculines i femenines en consonància al medi ambient. Des del 1987 fins al 2000 pinta temàtica religiosa, amb una increïble intensitat en cada tela, treballant en sèries. La seva trajectòria escultòrica és discontinua i manté les constants temàtiques de la seva pintura.

El 2003, any en què és designat a ARCO com el millor artista espanyol viu, i embarcat en el projecte Disparates de Fuendetodos, on homenatjava a Goya continuant els gravats de la sèrie dels Disparates, va morir repentinament a Munich.

Aquí podeu consultar les obres de l'artista que formen part de la col·lecció.