Art ‘chic’ contra art pobre

‘Chic’ és un adjectiu emprat per a descriure algú o quelcom que és elegant, algú o quelcom que té o presenta bon gust. En les seves distintes acepcions podriem presentar-lo com a sinonim d’elegant, simpàtic, amigable, agradable o generós.

En l’art contemporani podriem dir que el summum d’allo que és ‘chic’ ve representat per Damien Hirst, de qui es pot veure en aquests moments una antologia a la Tate Modern londinenca. Pero el més divertit és la coïncidència de programació en aquesta catedral de l’art contemporani, que fa que hom es quedi com somiant i que hom tingui dret a preguntar-se si no hi ha en aquesta coïncidència un signe de malicia.

Efectivament, la Tate Modern presenta la primera retrospectiva entre els seus murs de Damien Hirst i, certament, hom hauria de viure en mig del desert per a no enterar-se’n. Pero al mateix temps, i al pis de dalt, hi ha una retrospectiva de l’italià Alighiero e Boetti (1940-1994), qui pot ser l’antitesi de Hirst, doncs no ha estat mai un valor especulatiu al mercat de l’art i perquè a més no conreava l’espectacularitat.

Allo que afegeix encara més ironia a la situació és que Boetti va tenir idees que  podem trobar ara en l’obra de Hirst, tot i que a una altra escala. El 1969, va fer un auto-retrat ‘Jo, prenent el sol a Torí el 19 de gener de 1969′. Es tracta de 111 munts de ciment atapeïts amb les mans, i situats a terra en forma de cos. Una papallona groga està damunt d’ un d’ells. El corts està posat d’esquena, amb els braços i les cames obertes, viu o mort. L’insecte pot ser entès com el símbol del sol o de la fragilitat. El dubte en relació al sentit de l’obra no deixa de ser un dels seus encants. D’altres són la seva lleugeresa, el seu aire d’improvització, la manera com suggereix que és el fruit d’un moment de plaer…

Hirst empra també les papellones: pero a escala industrial, per miliers, vives a vegades, mortes el més sovint, i és igual que sigui en una tela, en un paper pintat o en un paraigües…és ell qui redueix el símbol a la condició de logotip.

Res d’aixo no passa amb Boetti qui no para d’experimentar materials i modes d’expressió. En els seus inicis, a finals dels 60, copiava i parodiava el minimalisme i l’art conceptual de Nova York, i així par exemple va fabricar una escala en fusta que no es podia pujar o una cadira en la que no es podia seure. O en la mateixa línia, amb tubs d’Eternit i cartró ondulat, feia quasi-escultures abstractes. O quan enviava a direccions clarament erronies, cartes adreçades a artistes cèlebres, com ara Marcel Duchamp, Bruce Nauman o Sigmar Polke (la col.lecció de “Viatges postals”).

El seriós, la retorica, les posicions d’avantatge, Boetti les refusava. El 1968, va imaginar una figura humana doble: en un sentit és ‘Shaman’, la figura del gran artista intercessor, com ara Beuys; i per l’altre, és ‘Showman’, la vedette, el costat dolent, com ara Damien Hirst , per exemple (Philippe Dagen dixit). Aquest ‘Shaman / Showman’ hauria d’estar exposat a l’entrada de tots els museus d’art contemporani, com una advertència. La noció d’art pobre (‘Arte Povera’), enunciada pel crític italià Germano Celant, es correspon bé amb Boetti en la mesura en què aquesta pobresa és la del poeta vagabond que és enemic dels farcells pesats.

Just el contrari és Damien Hirst, el mateix que és capaç de dir que ‘mai no havia sigut tan fàcil fer art’ (sic). O el mateix que és descrit per “Village Voice” com l’artista més ric del món, homme de negocis a temps complet, col.leccionista a temps parcial i el més cèlebre dels Young Britist Artists, cullita creativa dels anys 90. Pero un artista que pateix complicacions com a conseqüència d’una malaltia de diversificació (‘diverticulitis’, podem llegir al text), com a resultat dels seus esforços en tant que sinistre especulador, pel seu cinisme groller i pel seu intel.lectualisme constipat per penjar 11 exposicions simultànies d’un treball execrable sense cap interès… (Le Figaro, 20/01/2012). De tota manera, Hirst se’n fum de tot aixo, perquè per a ell l’art és més aviat un tema d’il.lusió, de teatre, de diversió, d’espectacle, de bellesa intrigant,…, segons la seva propia confessió. ‘Metteur en scène’ del seu propi món, Hirst adora el teatre i actua amb totes les seves forces.

Dues visions de l’art, de la vida, de la relació amb els altres, de la teatralitat, de la transcendència…a només un pis de distància. La Tate: coïncidència o malicia?

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>