Bernard Picart va néixer a París el 1673, era fill d’Etienne Picart, dit “el Romà”. Va començar la seva formació al costat del seu pare, i després la va seguir amb Benoît Audran i amb Sébastien Leclerc, dos grans gravadors de finals del segle XVII a París.

Va tenir una vida viatgera. El 1696 va anar a viure i treballar a Anvers, després va fer una curta estada a La Haia, se’n va anar probablement a Londres, i va tornar a París abans d’instal·lar-se definitivament a Amsterdam el 1711, ciutat on va morir el 1733, cosa que explica que el Rijksmuseum estigui en possessió dels fons del seu estudi.

Les raons d’aquest exili holandès foren tant religioses com econòmiques. De la banda religiosa, perquè Picart, que primer fou atret pel pensament jansenista, va acabar convertint-se al protestantisme cap a l’any 1708. Una estampa que es va trobar al seu estudi representava l’al·legoria de l’Església reformada francesa acollida per les Províncies Unides (els Països Baixos). Hi podem veure, sobre els seus genolls, l’edicte de Nantes, que havia estat revocat el 1685, i un grup de refugiats que cerquen asil, entre els quals hi podem veure un jove que es fa càrrec del seu pare, una al·lusió mitològica a Enees i a Anquises fugint de Troia.

Però Picart també se n’hi va anar per motius econòmics: perquè hi havia diversos editors interessats en la seva obra. En aquest sentit, podem esmentar, per exemple, les il·lustracions que va fer per a la Bíblia de Mortier. El seu mètode de treball consistia en fer un dibuix a la sanguina, que després detallava a tinta sobre una altra fulla, on indicava les instruccions per al gravador. I també va destacar per inspirar-se per als seus gravats en pintures o dibuixos de grans mestres, com ara en el “Sant Pau a Efes” d’Eustache Le Sueur.

Una altra obra destacada són les il·lustracions per a les “Cérémonies et coutumes religieuses de tous les peuples du monde”. Aquesta obra descrivia els ritus i costums dels jueus i dels catòlics (volum publicat el 1723), els dels ‘pobles idolàtrics’ de les Índies occidentals i orientals (1728), els dels ortodoxes de ritus grec i dels protestants (1733) i els dels anabaptistes i musulmans (1736).

Mostrant el rebuig calvinista per les manifestacions exteriors de qualsevol confessió religiosa, la obra difonia, en realitat, un clar discurs antipapista.

Una altra sèrie mostra encara més clarament el seu talent com a inventor i dibuixant. Es tracta de la sèrie feta per a la Bíblia de Pieter de Hondt, que li fou encarregada el 1711. Va fer setanta composicions originals i nou a partir de pintors francesos o italians. D’aquestes composicions, Picart en va fer el dibuix, i els gravats foren realitzats per Henri Simon Thomassin i per Nicolas Pigné, alumnes seus.
 

“Le jugement de Salomon”, Gillen van der Gouwen, a partie de Bernard Picart, eau-forte, 1728

 
Tot i que va fer bàsicament sèries, també va fer dibuixos singulars, sobretot frontispicis d’obres, on deixava volar la seva imaginació.

Tampoc no va parar de copiar els grans mestres, com, per exemple, Pietro Testa, Lorenzo Sabatini, Rafael, Poussin o Rembrandt.

També va destacar com a professor, primer a una escola de dibuix fundada per ell mateix el 1719 i que es troba a l’origen de la Reial Acadèmia d’Amsterdam.

Bernard Picart, un gravador de París a Amsterdam.