“La cultura és en la seva determinació absoluta l’alliberament i el treball d’alliberament superior“. Aquesta frase de Hegel la podem llegir en la seva obra “Filosofia del dret“, just quan intenta desentrellar les difícils relacions entre la societat civil i aquesta estructura que hem convingut en denominar ‘l’estat’.

Per a Hegel la societat civil és impulsada pels interessos individuals i particulars, mentre que l’estat ha de ser entès com l’expressió jurídica i política d’una llibertat universal entesa com a condició de la ciutadania. Però cóm es pot passar de la llibertat individual a la llibertat col·lectiva o universal? Cóm passar de l’ individualisme a reforçar allò que, per principi, ha de ser col·lectiu? Cóm podem passar de la condició d’individu a la de ciutadà? En definitiva, què pot convertir els individus particulars, que defensen els seus propis interessos, en uns ciutadans lliures que són capaços de tenir un punt de vista més holístic?

La resposta a aquestes qüestions Hegel la centra en la cultura. I, si reprenem la frase amb què comença aquest article i ho relliguem amb les qüestions formulades al segon paràgraf, hauríem d’arribar a la conclusió que la cultura és alliberament perquè representa la transformació de la subjectivitat per tal de passar de la immediatesa del punt de vista particular a la percepció de quelcom que el desborda i que el condueix més enllà. I això, escriu Hegel, implica el dur treball de la cultura, el dur treball per a conèixer-la, per a comprendre-la i per a utilitzar-la.

Sense aquest dur treball de la cultura, continuarem sent esclaus del subjectivisme, que comporta la immediatesa del desig, la vanitat del sentiment i l’arbitrarietat del gust. I, posats a reflexionar, ¿no és això precisament allò que avui fomenta el món de la cultura, en general, i el món de l’art, en particular? Aquesta immediatesa del desig, aquesta vanitat del sentiment i aquesta arbitrarietat del gust, ¿no és allò que fomenten tants artistes pegats de si mateixos, tants crítics tocats per la immediatesa del desig, tants acadèmics vanitosos i tants periodistes, galeristes i col·leccionistes arbitraris en el seu gust?

¿No són, en el fons, aquest subjectivisme, aquesta immediatesa del desig, aquesta vanitat i aquesta arbitrarietat els signes pregons de la mediocritat que ens envolta i ens ofega? Que envolten i ofeguen un món de l’art resclosit, vanitós i xaró, a força de ser cada cop més subjectiu? No és tot això el resultat mal paït d’un procés que ens ha dut de la condició de súbdits a la de clients sense haver fet mai una llarga estada a l’estació de la ciutadania?

La cultura, en general, i l’art, en particular, han de suposar un treball dur contra el subjectivisme, contra el narcisisme i contra l’agressivitat malaltissa i cada cop més estesa. Aquest dur treball requerirà, per contra, la mediatesa del treball constant i seriós, la humilitat per a formar els propis sentiments i el conreu del gust mitjançant l’observació, la lectura i el debat raonat.

En paraules de Hegel podem convenir que la cultura, i l’art, no són només la producció de grans obres o l’activitat de determinades disciplines, sinó el conreu de la subjectivitat per tal d’alliberar-se del subjectivisme i per a desenganxar-se de la immediatesa. És cert que la cultura, i la recepció de l’art, ens demanaran un esforç però només així ens podrem alliberar de la dictadura de la mediocritat i de les seves nefastes conseqüències, conscients, però, com també escriu Hegel, que “que aquest treball sigui dur constitueix part del poc favor que rep“. Però, malgrat l’esforç que ens pugui representar, aquest és un treball que cal que fem, cadascú i tots plegats.