Una demanda que ve de lluny

Ja fa un temps que vaig publicar un article aquí al blog reivindicant la necessitat que Barcelona compti amb un Palau d’Exposicions, digne d’aquest nom, si és que la Ciutat vol jugar en la lliga de primera divisió de les ciutats capaces d’atreure visitants per la seva oferta artística i alhora capaç de contribuir a augmentar el nivell cultural dels ciutadans de Barcelona i de tota la seva àrea d’influència.

Ara que alguns destacats prohoms de la ciutat somnien en montanyes de museus i en noves operacions expansives, potser convindria posar sobre la taula el fet que més que conceptes estàtics d’exposicions permanents o de lloguer, ens convé un lloc d’exposicions dinàmic centrat en la presentació de retrospectives d’interès i de les noves avant-guardes. Sense risc no hi ha progrés, i en algunes de les operacions que es dissenyen i/o es presenten ara no hi sé veure cap mena de risc, cap mena de progrés, cap mena de sortir dels ‘sentiers battus’…

Perque aquesta reivindicació d’un espai d’exposicions ve de lluny, de molt lluny, i mai ningú no sembla haver-li fet gaire cas. En un número de la revista ‘Art’ del 1934 hi podem trobar un article signat amb les inicials J.M. (Joan Merli?) que es titula, precisament, “Ens manca un Palau d’Exposicions d’Art”. Caram, ja portem 80 anys esperant-lo…

Tal i com podem llegir en aquest article (recordo del 1934): “Catalunya, una de les nacionalitats de cens artístic més considerable, no té encara un Palau on poder estatjar les grans exposicions d’art. Barcelona, una de les ciutats de vida artística més intensa, on cada any les exposicions particulars arriben a sumes insospitades, no té un Palau on les organitzacions societàries dels seus artistes li puguin retre homenatge amb llurs grans anuals manifestacions col.lectives. És doblement dolorós que això passi en el nostre país, que mai no ha mancat d’iniciatives de més empenta que la que caldria per a dotar Barcelona d’un Palau d’Exposicions d’Art”.

Fins i tot, a la mateixa revista hi podem veure un croquis de Josep Lluís Sert que presenta la distribució interior d’un eventual i provisional Pavelló d’Exposicions d’Art construït amb peces standard de ferro, contraplacat de fusta, uralita i suro. Era, segons l’autor de l’article “molt resistent, lleuger, confortable i de muntatge rapidíssim”…però el projecte no reeixí per “manca de mitjans”…Hi ha coses que realment venen de lluny!

I acaba l’article així: “En l’acte inaugural de l’Exposició de Primavera d’enguany [1934], contestant a un magnífic parlament del senyor Frederic Marés, president del Saló de Barcelona, el senyor Alcalde de Barcelona i el senyor Conseller de Cultura del Govern de Catalunya, van prometre un Palau d’Exposicions als artistes, ‘Palau que es podria aixecar en aquesta falda de Montjuïc on ja hi ha el Museu d’Art de Catalunya, el d’Arqueologia i el de Ciències Naturals, que redimeixen la muntanya maleïda'”.

Bé, 80 anys després estem allà mateix. Podrien l’actual senyor Alcalde de Barcelona i l’actual senyor Conseller de Cultura del Govern de Catalunya decidir que alguns dels palaus firals inocupats (Alfons XIII o Victòria Eugènia) fos destinat a Palau d’Exposicions per a la projecció dels nostres artistes i com a receptacle de retrospectives valuoses i de presentació de les noves avant-guardes internacionals? o bé ho dedicarem a ampliar espais de museus mal girbats?…Només desitjo que la resposta sigui positiva a la primera qüestió i que no triguem uns altres 80 anys en obtenir-la.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>