Goigs del gloriós pagès i màrtir Sant Medir

Els goigs s’han considerat, des de finals del segle XVIII, com una part troncal de la cultura i del folklore catalans. Entenent aquest ‘catalans’ en un sentit ampli, doncs, trobem goigs al Principat, a les Illes Balears, al País Valencià, a Andorra, al Rosselló i a l’Alguer, però també en trobem a l’illa de Sardenya i, en molt menor grau, a la Franja de Ponent i a la resta de la península.

Tots els territoris esmentats formaven part de la Corona d’Aragó i és en aquests territoris on els goigs han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa. De fet, tal i com ja s’ha assenyalat abans, els goigs era un gènere cultivat pels trobadors i es van anar trametent en una línia Nord-Sud que va arrelar principalment en les terres de parla catalana. De fet, durant l’Edat Mitjana, hi va haver trobadors arreu de la península, trobadors que usaren aquest gènere per a lloar la figura de la Verge, però ens hem de preguntar, si això era així, perquè només van perdurar els goigs en els territoris esmentats i no a la resta de la península?

Doncs, perquè els goigs, a part de ser un element representatiu del folklore, també fou un instrument de consolidació i transmissió de la llengua catalana, de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conèixer l’evolució de la llengua catalana. I aquesta realitat era tan forta que, tot i el decret de Nova Planta, els goigs es van continuar escrivint i imprimint en català, perquè el català va continuar sent la llengua del poble i com que els goigs eren utilitzats com a element d’adoctrinament religiós i eren d’ús corrent en els rituals religiosos més lligats a la vida de cada dia, el català en va continuar essent la llengua vehicular. A finals del segle XVI i durant el segle XVII i, especialment, a finals del segle XVIII, durant el segle XIX i durant la dictadura franquista també es van editar goigs en castellà, però com que, malgrat tot, el poble continuava parlant el català, el que es produïa eren situacions de diglòssia.

I qui eren els autors en llengua catalana d’aquests goigs? Habitualment l’autoria dels goigs és anònima, però tot i això avui sabem que diversos escriptors reconeguts com a figures cabdals de la literatura catalana en foren autors i que aquests goigs, encara avui en dia, són recitats i coneguts. En aquesta línia, podem destacar composicions d’escriptors tan coneguts com ara Vicent García Torres, el Rector de Vallfogona, Miquel Costa i Llobera, sacerdot mallorquí; Joan Maragall i Gorina, amb la publicació dels Goigs a la Verge de Núria (1894); Guerau de Liost i els Goigs a la Mare de Déu de l’Erola; o com Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, de qui destaquen els seus goigs a Sant Ramon de Penyafort. És a dir, el més granat de la literatura catalana de diverses èpoques van escriure goigs en alabança de la Mare de Déu i dels sants.

Si ens referim a la vessant dels goigs lligada al folklore, tenim que el primer goig del qual tenim constància és la “Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon“. Tant el nom del goig com l’ús que se’n feu, dóna a entendre que els goigs es ballaven i es cantaven. El fet del cant ha perdurat fins els nostres dies, de manera que, en diversos actes de caràcter festiu i religiós podem sentir el cant dels goigs, després o durant els oficis religiosos, així com en altres rituals religiosos com ara processons, romeries o aplecs. Si ens fixem en el cant i el ball, podem comprovar que els goigs també s’utilitzen en un altre tipus de pràctica folklòrica, les caramelles.