Étienne Delaune fou abans que res un orfebre. Ell, fins i tot, va fer un magnífic gravat que representa, amb un realisme sorprenent, un taller d’orfebres. I cal constatar que aquest tipus de representacions d’artesans eren raríssimes al Renaixement.

Aquest burí il·lustra la proximitat que hi ha entre el treball de l’orfebre i el del gravador: les eines emprades són idèntiques i el fet és que la producció d’estampes assegurava un confortable complement d’ingressos.

Delaune era un orfebre i un gravador hugonot a la França de les guerres de religió, i va treballar durant sis mesos (de gener a juny de 1522) a la Monnaie du Moulin que el rei Enric II acabava de posar en marxa a l’île de la Cité de Paris. Històricament s’afirmava que aparentment havia estat acomiadat degut a les seves pretensions salarials exorbitants, però altres investigadors suggereixen que la seva orientació religiosa potser va ser la veritable raó del seu acomiadament. Delaune va continuar la seva carrera a París abans de fugir després de la massacre de la Saint-Barthélemy.

Fou a l’exili, doncs, on Delanue va passar la fi dels seus dies, continuant amb la seva carrera de gravador i de medallista. Els dibuixos que li havien estat atribuïts ho són ara a Baptiste Pellerin. Però els detalls de la col·laboració entre ambdós artistes ens són encara molt desconeguts, més encara si tenim present que Delanue va treballar també a partir de Jean Cousin, Luca Penni, Niccolo dell’Abate, el Primatice o Rosso. També va copiar les estampes de Marcantonio Raimondi.

Els gravats de Delaune van servir també de models per als esmaltadors llemosins i els orfebres germànics. Ell va treballar, per exemple, molt sobre temes com ara els treballs dels mesos de l’any (la ‘Grande Suite des Mois’), perquè aquests motius simplificats li garantien un gran èxit. El tema, que és alhora religiós i profà, permetia una gran facilitat d’execució, fàcilment utilitzable per als serveis cerimonials de les grans taules.

També podem trobar les composicions difoses per Delaune declinades en vitralls civils, com, per exemple, als petits panels de vidre que decoraven les finestres des les grans mansions del Renaixement. Però també hi ha camafeus en àgata, i, en concret, un de realitzat per Alessandro Masnago, i que estava destinat a la cort de l’emperador Rodolf II a Praga, on la tintura blavosa de l’àgata permet crear al fons una mena de degradat del mar i del cel sobre el qual destaquen unes figures triades de la segona estampa de la Suite de l’Histoire de Dianede Delanue.

Però seguint la mateixa corda, podem parlar dels enlluernadors escriptoris, com per exemple un que va pertànyer a Francesco Maria II, duc d’Urbino entre el 1574 i el 1626, d’una enorme bellesa, ja que eren aquests nogensmenys uns dels objectes més apreciats de les elits il·lustrades i/o principesques del Renaixement. Els escriptoris contenien tot allò que és necessari per escriure –tinter, plomes, paper- però també podien servir per a llegir, per exemple la Bíblia. Aquest és certament el cas d’aquest, doncs la iconografia religiosa tradueix en ivori gravat diverses composicions de Delanue, entre les quals es reconeixen varis episodis de l’Antic Testament.

També hi ha penjolls que s’inspiren en una suite de grotescos gravats per Delanue abans de 1566, on hi podem retrobar una representació idèntica de l’assassinat d’Abel.

L’art de Delanue ha irrigat la creació europea en tots els camps de les arts decoratives, i si bé ell no fou finalment el prolífic dibuixant que havíem cregut, els seus motius els retrobem tant en cassetonats com en rellotges de taula. La seva és una història apassionant de la circulació de les imatges a escala de l’Europa del Renaixement.