Bauhaus és el terme que s’utilitza per a denominar la Staatliches Bauhaus, una escola d’art i arquitectura a Alemanya, fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar, i que acabaria sent clausurada el 1933 per les autoritats nazis a Prússia. També es defineix com a Bauhaus el disseny i el model educatiu que va desenvolupar i aplicar aquesta escola. El denominat “estil Bauhaus” fou un dels corrents més influents en l’arquitectura del segle XX.

Les seves propostes partien de la idea d’una reforma a fons dels ensenyaments artístics, entesos com una de les bases per a la transformació social. Podríem, però, distingir fins a cinc fases en la seva evolució.

La primera fase (1919-1923) fou caracteritzada per l’idealisme i un cert esperit romàntic; la segona fase (1923-1925) fou molt més basada en el racionalisme; en la tercera (1925-1929) influïda pel trasllat de Weimar a Dassau, és quan va assolir un major reconeixement social; la quarta (1930-1933), dirigida per Mies van der Rohe, va suposar un nou trasllat, aquest cop de Dassau a Berlín, i va suposar un canvi en l’orientació del programa d’ensenyament; i la cinquena, comença el 1933, quan gran part dels integrants de l’escola van fugir als Estats Units i on s’hi van estar fins el final de la segona Guerra Mundial, una fase que podríem dir que es va acabar el 1951 quan l’arquitecte i escultor suís Max Bill, seguint les línies de la Bauhaus original, va fundar a Ulm la Hochschule für Gestaltung, que va recuperar la denominació, en anomenar-la com “Neue Bauhaus”.

Estudiarem ara suscintament les tres primeres fases, que són les que van definir el seu caràcter.

Quan es va fundar el 1919 els objectius de l’escola foren, literalment,  “la recuperació dels mètodes artesanals en l’activitat constructiva, l’elevar la potència de l’artesania al mateix nivell que les Belles Arts i intentar comercialitzar els productes que, integrats en la producció industrial, es convertiran en objectes de consum assequibles per al gran públic”. Els estudiants que acudien a les seves aules sortien ben formats, i sabien dibuixar, modelar, fotografiar o dissenyar mobles. Perquè l’escola disposava de tallers d’ebenisteria, disseny, teatre, ceràmica, tèxtil, enquadernació i vidrieria, però no de pintura i escultura en el sentit tradicional.

Paul Klee va arribar com a professor a l’escola el 1920, i hi desenvolupà la seva activitat al taller de teixits donant classes de composició. El seu ensenyament es basava en la utilització de les formes elementals.

Per la seva banda, Vassili Kandinsky es va incorporar al projecte el 1922. Va donar classes al taller de pintura mural i, conjuntament amb Klee, al de disseny bàsic. El seu arsenal teòric va ser decisiu per a iniciar el camí cap un art més intel·lectual i raonat.

A partir del 1923, amb el canvi de seu a Dassau, es va substituir la tendència expressionista inicial per una adhesió al moviment de la Nova Objectivitat. En aquest període, la incorporació de Laszlo Moholy-Nagy va suposar la introducció a l’escola de les idees del constructivisme rus d’El Lissitsky, que advocaven per un art comunitari basat en la idea i no en la inspiració.

El 1928 Moholy-Nagy va abandonar l’escola, i dos anys després fou traslladada a Berlín, on seria dirigida per Mies van der Rohe (tal com ja s’havia esmentat) fins la seva clausura pel règim nazi el 1933 i el trasllat dels seus professors als Estats Units per tal de fugir de la persecució dels nacionalsocialistes.

La influència de la Bauhaus en l’ensenyament del disseny fou significativa. Un dels principals objectius d’aquesta escola fou unificar l’art, l’artesania i la tecnologia, i aquest enfocament es va incorporar al seu pla d’estudis. De manera que la mateixa estructura del curs preliminar reflectia un enfocament pragmàtic de cara a integrar teoria i aplicació. La influència de la Bauhaus fou llarga i extensa, i encara perdura entre nosaltres. Llarga vida a la Bauhaus!