El passat mes de juny vaig llançar una proposta al Verkami per tal de recaptar fons per a poder editar el llibre “Mirar Rembrandt” (https://www.verkami.com/projects/24026-mirar-rembrandt).

Ha estat un procés llarg i laboriós, al què he hagut de destinar molt temps i molta energia, perquè no hi ha res que es faci sol. Un procés en què descobreixes coses sorprenents, a vegades fins i tot de tu mateix.

Transcorregut el temps de la proposta (quaranta dies, a l’estil bíblic o com les quarantenes profilàctiques) puc anunciar, amb molt de goig, que l’objectiu ha estat assolit, i què, per tant, el llibre serà publicat.

Més de 120 persones, físiques o entitats, han respost de manera positiva a la crida i han fet possible que la cultura catalana estigui també present, en forma de llibre, en la commemoració del 350è aniversari de la mort de Rembrandt.

La cultura catalana, minoritària i minoritzada en el seu propi territori lingüístic, ha estat a punt de passar de puntetes i al marge d’aquest esdeveniment cabdal pel que fa a l’art, la cultura i la civilització europees. Hauria estat una petita tragèdia, que ens hauria situat al marge dels grans corrents de pensament i artístics d’abast continental.

Vivim, des de molts punts de vista, una situació complexa i complicada, que pot agreujar-se encara més segons cóm sigui el tenor de la no resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. I, un xic entotsolats –per necessitat i a la força-, correm el risc d’esdevenir marginals. Un risc, més, que no ens podem permetre si volem avançar cap a la configuració d’una societat oberta, neta, lliure, desvetllada i feliç, com reclamava el poeta.

Evidentment, la commemoració de Rembrandt és una qüestió menor davant dels grans reptes als quals està confrontada la nostra societat, i les societats europees en general. Som societats envellides i porugues, governades per saltataulells o per personatges que només viuen pendents de les enquestes demoscòpiques. Societats que saben que s’enfronten a reptes demogràfics, als relatius a la protecció social, a un declivi de les llibertats individuals i col·lectives, a un mercat laboral minvant i excloent, a unes migracions que continuaran i augmentaran, als problemes mediambientals, al creixement ostentós i vergonyós de les desigualtats, a decisions econòmiques preses per entitats llunyanes, que ho fien tot al curt terme i que són creadores d’inseguretats. Societats que saben que es confronten amb aquests reptes, però que prefereixen mirar cap a un altre costat.

Però també hi ha signes positius en el panorama actual. Una mica per tot arreu emergeix una societat civil, sovint organitzada, que vol fer front a tots aquests reptes, amb imaginació, sentit de la unitat estratègica, amb capacitat propositiva, ansiosa d’oblidar els vells clixés, que no combrega amb rodes de molí ni amb comptes de fades i que es posiciona tossudament alçada.

És a aquesta emergència de nous valors i de noves voluntats que cal destinar els esforços. I l’art, la recerca de la bellesa, també poden jugar un paper per tal de sortir de la facilitat, de l’empoltroniment, de la submissió irreflexiva, del no pensar i del no moure’s. Aquest ha estat el paper històric de l’art, i ho continua sent.

Per això, ens cal conèixer, estimar i reivindicar la bellesa de l’obra de Rembrandt. El seu significat, el seu continent, les seves exploracions, la seva grandesa. Per això era important editar “Mirar Rembrandt”, i per això la insistència en tirar el projecte endavant. Perquè la recerca de la bellesa és feina de tots i de cadascú de nosaltres, és una feina constant, intemporal i perpètua.

Que la publicació de “Mirar Rembrandt” ens ajudi en aquest camí. I gracies infinites, i per sempre, a tots aquells que amb la seva contribució l’han fet possible. Us ho agraeixo de tot cor i, em sembla que puc dir que, per part dels nostres coetanis i dels que vindran, també.