Camille Pissarro, va ser un pintor impressionista francès, tot i que alguns consideren que va ser el menys espectacular dels impressionistes perquè fou un pintor més tonal que colorista. Tot i això, se’l considera el degà de l’impressionisme, perquè va tenir un important paper com a consciència moral i guia artístic dels membres d’aquest moviment artístic. De fet, fou, conjuntament amb Berthe Morisot, l’únic que va participar a les vuit edicions de les exposicions del grup, entre 1874 i 1886.

Pissarro també es va apassionar pels gravats, que foren per ell un camp d’experimentació durant tota la seva carrera artística. El seu estil és peculiar perquè va combinar totes les tècniques (aiguafort, punta seca, litografia, etc.) de manera intuïtiva i perquè ell mateix en va fer els tiratges, o bé en va supervisar la realització.

Es calcula que va realitzar 230 composicions d’estampes: uns 130 aiguaforts, prop de 70 litografies i una trentena de monotips.

Una altra característica a destacar és que va anar conservant diferents estats d’un mateix gravat, que considerava en cada cas com a obres singulars, tot i que moltes siguin el resultat d’accidents o de dubtes.

Pissarro s’endinsà en el món del gravat, cap als anys 1860, tot treballant l’aiguafort, i es va perfeccionar en aquesta tècnica el 1873, gràcies al cèlebre doctor Gachet que posseïa una premsa a la seva celebèrrima casa d’Auvers-sur-Oise, on el pintor va coincidir amb Paul Cézanne i Armand Guillaumin, i on Vincent Van Gogh va fer estada l’any 1890.

A partir del 1879, Pissarro va col·laborar amb Edgar Degas qui el va iniciar en noves tècniques com ara el monotip. De fet, Degas va ser propietari de diverses estampes de Pissarro, com testimonia el seu segell estampat en algunes d’elles.

També va realitzar algunes xilografies, una afició i feina que va compartir amb el seu fill Lucien.

Les estampes de Pissarro han tornat a l’actualitat perquè n’hi ha ara 42 d’exposades (i fins al 26 de maig)  al Van Gogh Museum d’Amsterdam, i perquè aquest Museu n’ha comprat fins a 91, procedents de la col·lecció de Samuel Josefowitz.

Els grans museus compten en els seus fons, adquireixen i exposen obres de grans mestres. I entre aquestes obres, els museus consideren com a també definitoris d’estils i trajectòries els gravats.

Els museus que no són grans, o que encara no ho són, menystenen aquesta expressió plàstica, o no la tenen ben catalogada, o no la mostren. És un comportament de ‘parvenu’, com es diu molt gràficament en francès.

Cada Museu fa i té el que pot, i cadascú decideix què vol ser. Alguns, potser, a força de voler aparentar que són grans, no tenen en compte la sensibilitat i el llenguatge dels gravats. Però, “small is beautiful”. Aquí i a Amsterdam.