“L’ingrés de la Col·lecció Gelonch Viladegut al Museu de Lleida”
Publicació del Museu de Lleida, amb textos de Joaquim Torra i Pla, President de la Generalitat de Catalunya; de Miquel Pueyo i París, Paer en Cap de Lleida (“Mecenatge i Llibertats”) i d’Antoni Gelonch Viladegut (“Construir i transcendir”). ISBN: 978-84-948978-3-2, 18 pàgines
Text del Sr. Antoni Gelonch: “Construir i transcendir”
CONSTRUIR I TRANSCENDIR
¿Quin és el fil conductor de la Col·lecció Gelonch Viladegut? ¿quin és el seu fil roig? El fil conductor és la permanència del gravat a través del temps, a través de les èpoques, amb els seus canvis estètics i amb la incorporació de noves tècniques i llenguatges.
La Col·lecció té com objectiu oferir un panorama ampli i representatiu de la història del gravat, i, en aquest sentit, l’existència d’una gran diversitat de llenguatges li atorga, segons el criteri exposat públicament per historiadors i curadors de prestigi, una riquesa i una varietat extraordinàries. És una col·lecció que permet viatjar per una història del gravat des dels seus inicis fins a l’actualitat a través d’obres representatives de cada moment històric, sempre de la mà d’autors significatius que han tingut o tenen un rol important en el desenvolupament d’aquesta disciplina. Aquest fons consta avui en dia amb prop de mil gravats, que comprenen des del segle XV fins a la actualitat i conté exemples de les principals escoles, tècniques i vocabularis; a més de cartells i de llibres d’artista. Les peces que configuren la Col·lecció les he anat seleccionant una per una perquè m’interpel·laven estèticament i perquè, en el seu conjunt, inviten a recórrer, de forma cronològica, els darrers sis segles de la història de l’art.
La Col·lecció, doncs, es basa en els principis de permanència i de construcció. Vol ressaltar la permanència del gravat durant els darrers sis segles, i, d’altra banda, també vol emfatitzar la feina de construcció: és una Col·lecció que sempre està en obres i que té la permanent vocació de créixer. Perquè és obvi que una reunió de peces d’aquestes característiques es va fent i s’ha de fer cada dia: observant, triant, incorporant, documentant, gaudint, mostrant…i tornant a començar.
Convé recordar que, en el seu origen, el gravat estava destinat a divulgar una informació gràfica. Era la manera d’explicar o de reproduir una història, o sigui era una eina de comunicació. I era una eina al servei de molta més gent que el que permetien la pintura o l’escultura, en tractar-se d’una eina, per definició, múltiple. Per això sostinc que el gravat és la més democràtica de les Belles Arts, perquè és la que va permetre i continua permetent accedir a un major nombre de persones a la història i a l’art. I, a més, tenim la sort que tots els grans artistes l’han practicat, i avui en dia, també els grans noms del panorama artístic la continuen emprant.
Un altre dels objectius de la Col·lecció ha estat posar-la al servei de la societat, de manera que pogués ser gaudida i explorada per moltes persones amants de l’art i pels estudiosos. Fins ara, s’han fet prop de trenta exposicions en base als fons de la Col·lecció, se n’han generat dotze catàlegs i també està molt present en les diferents xarxes socials. La pàgina Web ha estat visitada a data d’avui per quasi dos-cents setanta-cinc mil usuaris diferents que han vist quasi quatre milions de pàgines, i també està present a Youtube (amb seixanta-nou vídeos propis produïts i cent cinquanta mil visionats), a Facebook (amb un audiència potencial de trenta-set milions de persones l’any 2019, de 216 territoris diferents), a Twitter, a Instagram, etc.
Em sembla que una Col·lecció s’ha d’entendre com una eina al servei de la cultura, al servei de la difusió de l’art i al servei del progrés intel·lectual.
Per això, quan vaig pensar què passaria amb el futur de la Col·lecció, vaig pensar que l’havia de dipositar i llegar a una institució que se’n pogués fer càrrec, que la mantingués unida i que tingués i expressés la voluntat de fer-ne difusió.
Hi vaig donar unes quantes voltes, i al final vaig decidir que el millor lloc per a fer el dipòsit, i per a llegar-la en el futur, era el Museu de Lleida.
Vaig néixer a Lleida, com ho van fer el meu pare i la meva mare, i he estat sempre connectat amb aquesta Ciutat, malgrat que no hi visc des dels divuit anys. De fet, he passat més temps vivint fora de Lleida que no pas en aquesta Ciutat, però les meves arrels estan aquí…i són fondes.
La Col·lecció es diu Gelonch Viladegut, que són els meus cognoms, i el primer del meu pare i el primer de la meva mare. Tinc la impressió que dipositant la Col·lecció íntegra al Museu de Lleida tanco un cercle que em relliga amb el meu passat i que obre perspectives de futur.
Relliga amb el meu passat perquè l’entenc com un acte d’homenatge i record dels meus pares. D’ells vaig aprendre els valors d’honorar la paraula donada; de no estirar més el braç que la màniga; de respectar a tothom; de cercar la bellesa i, tant com sigui possible, la felicitat; d’estimar Lleida i Catalunya, la seva llengua i la seva cultura; de fer la feina que toca, quan toca i de la millor manera possible; de fugir de l’esclat momentani i de gaudir de la reflexió reposada; de ser solidari amb els que ho passen més malament; de gaudir del nucli familiar i d’un cercle reduït d’amics… Malgrat que amb els pares no es tenen mai tots les converses que caldria tenir, ai las!, i com me’n penedeixo, em sembla que estarien contents que jo ara faci aquest pas. He estat imbuït des de petit de la noció de transcendència, i deixar una part de la teva feina i de la teva passió al servei de la col·lectivitat, em sembla una bona manera de transcendir.
I, d’altra banda, obre perspectives de futur perquè estic molt agraït a l’acollida que, des del començament de la hipòtesi del dipòsit, he trobat en tot el personal del Museu de Lleida. Els acords a què hem arribat em semblen satisfactoris, i estic segur que cuidaran bé les quasi mil peces que hi diposito, que hi haurà un espai permanent de difusió de la Col·lecció que l’anirà presentant de forma rotatòria, que privilegiaran les exposicions temàtiques i l’intercanvi i produccions amb altres museus i institucions, que en publicaran un catàleg acurat i total, i sobretot perquè estic convençut que tenen la sensibilitat i els coneixements suficients per a dur a terme totes aquestes accions amb dignitat i entusiasme.
Quan el President Kennedy va ser assassinat a Dallas, jo tenia set anys, i abans deien que quan arribaves als set anys ja tenies ús de raó. Sigui així o no, aquest fet em va impactar molt i el recordo amb nitidesa. Després, he intentat conèixer el personatge i la seva obra, tant l’un com l’altra icones del començament de la segona meitat del segle XX. I hi ha una frase que sempre m’ha quedat molt gravada i que he meditat molt: “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Seria molt bo que ens féssim sovint aquesta pregunta. Però a part de la pregunta, em sembla molt interessant la resposta que cadascú hi dóna. En el meu cas, una part de la resposta, és deixar en dipòsit la meva Col·lecció al Museu de Lleida.
Perquè crec fermament en les obres i en els projectes col·lectius, en sumar a les institucions ja existents, i en contra que cadascú faci el seu petit establiment.
Perquè estic convençut que l’art és una eina de benestar social, com ho són l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials.
Perquè confio il·lusionadament i fonamentadament en el futur de les Terres de Ponent, i vull refutar aquella idea desfasada del “Per Lleida, ja està bé”…
Perquè crec en el futur de Catalunya, d’una Catalunya que somnio sobirana i completa, basada en l’esforç de cada dia de persones lliures i solidàries.
Perquè crec que només la recerca de la bellesa i de la felicitat ens faran lliures.
Per tot això he construït una Col·lecció, per tot això la diposito convençut i esperançat al Museu de Lleida, per tot això sé que la sort de tots depèn de l’esforç de cadascú i sobretot dels que veient l’obra llarga es disposen a afrontar-la amb convicció i fermesa. Sumant sempre.
Antoni Gelonch i Viladegut,
Barcelona/Lleida, febrer de 2020
