Tècniques del gravat
Tècniques del gravat per Antoni Gelonch-Viladegut, per a la COL·LECCIÓ GELONCH VILADEGUT.
INDEX
A B C D E F G H I J L M N O P R S T V X Z
AIGUADES A PINCELL
Veure LAVIS.
AIGUAFORT
Es una modalitat de gravat al buit en què la tinta es diposita a les parts gravades o buidades. La matriu és de metall i actua com una calcografia, es treballa de manera indirecta per l’acció corrosiva d’un àcid nítric sobre una planxa metàl·lica de coure, acer o zinc.
L’aiguafort es realitza prenent com a base una planxa o làmina d’aliatge metàl·lica, habitualment de ferro i zinc. Aquesta es recobreix d’una fina capa de vernís protector, o de cera resistent als àcids. El gravador dibuixa amb un burí de punta cònica molt afuada en aquesta capa de vernís, arribant just fins el coure sense penetrar-hi. Posteriorment se submergeix la làmina amb el seu vernís en una solució d’aigua i àcid nítric. Aquesta solució és la que li dóna el nom a la tècnica.
La solució corroeix el coure a les zones en què aquest no està protegit pel vernís, i deixa uns solcs. El temps d’immersió de la làmina en l’àcid determina la profunditat de la línia en el gravat.
Després, es retira el vernís i la planxa ja està preparada per al procés d’estampació. S’impregna la superfície amb una tinta espessa que penetra en els solcs i es retira el sobrant. Es posa sobre la planxa un paper especial, humit per fer-ho una mica esponjós, i sobre ell, una mantellina de llana, i es passa per una premsa formada per una platina de metall i dos corrons. El paper penetra en els solcs i s’impregna de la tinta, obtenint una imatge simètrica a la que es troba a la matriu.
Un dels avantatges d’aquesta tècnica sobre altres és que es poden corregir els errors, o fer-se retocs. El més important és no ratllar el coure amb l’estilet. Si es vol esborrar una línia o dibuix n’hi ha prou amb passar per sobre un pinzell amb vernís, i un cop s’ha assecat, es torna a dibuixar. Una altra qüestió és la profunditat dels solcs, que es pot fer més o menys depenent de la concentració i del temps d’exposició de la planxa a la solució corrosiva.
AIGUAFORT EN RELLEU
Es tracta de la mateixa tècnica descrita per a l’aiguafort, però en aquest cas a l’hora d’estampar s’entinta només la superfície de la planxa amb un rodet.
AIGUAFORT PROFUND
Veure GOFRAT.
AIGUATINTA
L’aguatinta és una modalitat de gravat al buit, en què la tinta es diposita a les parts atacades pel mordent. La matriu és de metall, això significa que és un gravat calcogràfic, i per tant, es treballa de manera indirecta, és a dir, per l’acció corrosiva d’un àcid, que s’anomena mordent. L’aiguatinta persegueix aconseguir superfícies enfosquides en l’estampa.
El procés és similar al de l’aiguafort, però produeix una estampa amb un aspecte totalment diferent. Els gravats a l’aguatinta sorgeixen en el segle XVIII, per l’obstinació dels artistes de recrear l’efecte de les aiguades en els gravats. Per això s’esmenta com a tècnica pictòrica.
Per a crear un gravat a l’aguatinta, s’escampa resina en certes zones de la planxa i s’escalfa. La resina hi quedi adherida, creant zones tonals en lloc de línies. Això es pot fer de manera uniforme o regulant la distribució de la pols. En el primer cas s’utilitza una caixa de resinar, que és la manera tradicional, o bé s’aplica pintura amb aerosol. En el segon cas apliquem la resina manualment, això ens permet assolir més control en les diferències tonals. Tot seguit, es submergeix la planxa en un àcid suau que dissol la superfície en les zones que no estan cobertes per la resina.
En l’aiguatinta el gravador treballa enfosquint superfícies, operació inversa que en la mezzotinta. Si l’artista vol que algunes zones quedin més fosques que unes altres, exposarà aquestes a una acció més perllongada de l’àcid que acabarà picant-les i així retindran millor la tinta. El mètode de l’aguatinta resulta difícil de controlar i acostuma a ser utilitzat en combinació amb altres tècniques del gravat calcogràfic com l’aiguafort o la punta seca.
AIGUATINTA AL SUCRE
Aquesta tècnica ens permet dibuixar sobre la planxa directament amb un pinzell o similar, conservant totes les característiques d’aquest mitjà, com ara el gruix i la fluïdesa del traç.
La substància a utilitzar consisteix en una barreja de tinta xinesa i sucre. Amb aquesta substància es dibuixa sobre la planxa, que abans s’haurà resinat. Es deixarà assecar i, un cop sec, es cobrirà tot de vernís de gravat. De nou sec, ho introduirem dins d’un recipient amb aigua tèbia; l’aigua fa rebentar la capa de sucre i deixa al descobert el traç del dibuix.
ALGRAFIA
Es una litografia feta sobre planxa d’alumini.
A LA MANERA DE LLAPIS
Es punteja directament sobre la planxa mitjançant el pas de diferentes ruletes, la punta també s’utilitza per a modular les transaccions del pas de la ruleta o per tal d’aconseguir delicats efectes en la planxa. El resultat s’assembla a la petjada que deixa el llapis al seu pas sobre el paper.
“A LA POUPEE”
Es descriu com a tal la tècnica mitjançant la qual procedim a l’entintat d’una planxa amb diversos colors fent servir una petita bola de gasa, anomenada “monyeca”.
BURÍ
El burí és també una modalitat de gravat al buit; en aquest cas, la tinta es diposita a les parts gravades. La matriu és de metall; això significa que és un gravat calcogràfic. Com a calcografia, es treballa de manera directa per acció manual.
CALCOGRAFIA
És la tècnica d’estampació en què s’utilitza una matriu de metall. Els metalls més emprats són el coure, el ferro, el zinc i l’acer. La calcografia és una tècnica d’estampació inclosa en el gravat al buit. És a dir, la tinta entra on s’ha gravat o buidat la matriu. Avui gairebé en desús, llevat per a l’obtenció i duplicació d’obres d’art.
En funció de com es grava la matriu es classifica el gravat calcogràfic en dos grups:
Tècniques d’incisió directa. Aquelles en què es grava la planxa, convertint-la en matriu, manualment i mitjançant una eina. El nom de l’eina acostuma a servir per definir a la tècnica:
– Burí o talla dolça,
– Punta seca,
– Manera negra,
– Puntejat,
– Manera de llapis
Tècniques d’incisió indirecta. Aquelles en què es grava la planxa per acció d’un mordent, normalment àcid nítric:
– Aiguafort,
– Aiguatinta,
– Vernís tou,
– Fotogravat,
– Gravat a la sal,
– Lavis,
– Gofrats,
– Gravats al sofre.
En la classificació tradicional no es menciona el gravat a l’acer, ja que aquest fa referència al material de la planxa i no a com aquesta és treballada.
CAMAFEU
Es tracta d’una xilografia a fibra que permet obtenir estampes amb distintes tonalitats de color mitjançant l’ús de dues o més planxes. En una s’enregistren els detalls del fons amb semitons de colors clars i mitjans; i en l’altra, generalment estampada en negre i superposada en l’impressió, figuren els perfils i detalls que determinen el conjunt de l’imatge.
CARBORUNDUM
Des del punt de vista químic és el carbur de silici .
Pero és també un producte d’us industrial utilitzat com abrasiu, que en el món del gravat dóna nom a una tècnica, que consisteix en enganxar aquest grans sobre la superfície de la planxa. Això provoca que la tinta quedi adherida entre els grans i un cop estampat doni taques molt compactes.
“CAST-PAPER”
Es tracta d’un procés d’impressió que consisteix a estampar amb motlles, omplint de pasta de paper per tal d’obtenir estampes amb uns relleus considerables.
CLIBLE
Veure PUNTEJAT
COLLAGRAPH
Es una tècnica d’impressió calcogràfica en la què per tal d’elaborar la matriu s’utilitzen planxes de cartró, tablex o fusta aprofitant les seves qualitats de textura
CRIBLE
Es tracta d’una tècnica antiga de gravar que consisteix en buidar la superficie lisa d’una planxa de metal tou, mitjançant l’ús d’un burí per tal d’ontenir un contorn de linies blanques, que constitueixen el dibuix. Posteriorment, s’omplen les zones negres com a mesura d’ornamentació mitjançant punçons de diversos motius tot aconseguint una espècie d’acribillat.
ESTAMPACIÓ
És un procediment d’impressió o relleu que es realitza sobre diversos materials, com per exemple és el cas de la serigrafia.
ESTAMPACIÓ A COLOR
Es parla d’estampació a color, quan en un procès d’estampació, s’utilitzen, per a la seva creació, tintes de diferents colors fent servir una o vàries planxes
ESTAMPACIÓ A COLOR AMB ROLLEUS
És un sistema d’estampació que consisteix en utilitzar diversos rodets per tal d’entintar la mateixa planxa, podent variar la viscositat de la tinta i la duresa dels rodets.
ESTAMPACIÓ AMB PREMSA DE CARRO
És el sistema d’estampació utilitzat en les litografies. Un carro passa la pedra i el paper per davall de la rasqueta de pressió.
ESTAMPACIÓ AMB PREMSA VERTICAL
És el tipus d’estampació utilitzat en l’estampació en relleu, per tal de crear xilografies, linoleums, etc.
ESTAMPACIÓ AMB TORCUL
Es el tipus d’estampació que s’utilitza especialmente per al gravat en buit. En aquest cas, dos cilindres premsen la mantilla, el paper i la planxa que estan damunt de la platina.
ESTAMPACIÓ “A LA POUPEE”
Veure “A LA POUPEE”.
ESTAMPACIÓ CALCOGRÀFICA
Consisteix en entintar la superfície de la planxa amb tinta calcogràfica procurant que la tinta penetri per tots els solcs. Un cop ben distribuïda, s’elimina la tinta superficial de la planxa amb la tarlatana i es deixa només la tinta que queda dintre de les incisions. Seguidament, es col·loca la planxa sobre la platina del tòrcul; a sobre es posa un full de paper de gravat, prèviament humit, i es passa a través del tòrcul.
ESTAMPACIÓ EN BUIT
Veure ESTAMPACIÓ CALCOGRÀFICA.
ESTAMPACIÓ EN RELLEU
En el marc de les tècniques d’estampació, és una tècnica que consisteix a passar un roleu entintat sobre la superfície de la planxa, podent estar entintada la talla o no.
ESTAMPACIÓ NATURAL
Tècnica d’estampació que consisteix en què a l’hora d’estampar es deixa la superfície no gravada de la planxa absolutament neta.
ESTAMPACIÓ EN SEC
Veure GOFRAT.
ESTERGIT
L’estergit és una tècnica gràfica consistent en aplicar pólvores de color, pintura o similars a través d’una plantilla (anomenada estergit o trepa) amb el dibuix a obtenir retallat o perforat. Procediment pictòric tan antic com la humanitat, encara avui és practicat.
FOTOGRAVAT
El fotogravat és un procés de gravat que utilitza tècniques fotogràfiques. El tipus més comú de fotogravat comporta utilitzar un material que és fotosensible i resistent als àcids emprats en tècniques com l’aiguafort. Aquest material, fotoresistent, s’aplica a un metall per a ésser gravat. Està exposat llavors a llum a través d’una negatiu fotogràfic que fa que s’endureixi on el negatiu deixa passar llum. El fotoresistent es neteja amb aigua en les parts no endurides. Finalment, es diposita la planxa en una cubeta amb àcid on es dissolen les parts exposades al metall. El fotogravat s’utilitza en la indústria tenint diferents aplicacions com per fer plaques de circuit imprès.
FOTOLITOGRAFIA
Veure OFSET.
GOFRAT
Consisteix en l’estampació d’una planxa gravada tot accentuant les textures i els relleus i que normalment no s’entinta. Es realitza protegint amb vernís les parts de la planxa que no es vol que siguin atacades per l’àcid i després es submergeix la planxa en un mordent, deixant més temps d’immersió per accentuar els relleus.
GRAVAT
Es coneix com a gravat tant la tècnica artística d’estampació, com l’acció de gravar, com la matriu i fins i tot la propia estampa.
És també el nom comú utilitzat per a designar la tècnica de gravat calcogràfic que es caracteritza per emprar planxes gravades en profunditat i entintades en els solcs produïts.
GRAVAT A CONTRAFIBRA
Per a realitzar un gravat a contrafibra, l’artista empra sobretot el burí, amb el qual grava la imatge a la testa, en direcció transversal.
Aquesta modalitat s’utilitzava sobretot per a il·lustrar revistes i llibres. S’acostuma a emprar la fusta de boix, encara que també són adients les de cirerer i perera. La superfície d’aquestes fustes és dura per naturalesa, el que permet a l’artista crear imatges de gran detall amb línies fines. Variant els espais entre les línies gravades, l’artista pot crear els subtils efectes tonals que són propis d’aquesta tècnica. S’aplica amb compte una tinta espessa sobre la superfície, de manera que no penetri en les línies gravades. Se situa sobre la matriu un full de paper, prim i suau, i es procedeix a la impressió, bé a mà o fent passar la matriu i el paper pel tòrcul.
GRAVAT A FIBRA
Veure GRAVAT A FIL.
GRAVAT A FIL
El gravat a fil és aquell que es realitza en la direcció de les betes de la fusta, tasca que normalment es realitza amb gúbies. Es considera el mètode més antic de gravat i ha estat la tècnica bàsica del gravat en relleu durant segles.
Tradicionalment s’utilitzen més les fustes de fruiters, com el cirerer o la perera; el roure té una fusta massa dura per a ser tallada. Al segle XX, els artistes han preferit fustes més toves, com ara el pi. Primer s’allisa la superfície i després s’endureix tractant-la amb una laca, que la fa més resistent a la pressió del tòrcul i facilita el tallat de dibuixos molt marcats. L’artista pot fer la seva composició pintant o dibuixant en la superfície; després, es buida la fusta a ambdós costats de les línies marcades, perquè el contorn de la imatge sobresurti de la superfície del tac.
GRAVAT A LA CERA
És una variant de la tècnica de l’aiguatinta, en la qual s’utilitzen ceres per a dibuixar sobre la planxa.
GRAVAT A LA SAL
L’ús de la sal en aquesta tècnica permet d’obtenir une característics efectes de granejat. La manera de gravar consisteix en estendre la sal (com si fos una pols) sobre una planxa prèviament desengreixada i varnisada. La sal s’aplica tot just després del varnisat, sense deixar temps a què s’assequi. La sal absorbeix i afebleix el varnís, creant un cercle al voltant de cadascun dels grans. Un cop sec el varnís, el clorur sodic es dissol en una cubeta d’aigua, deixant el metall al descovert i llest per a l’acció del mordent.
GRAVAT A L’OLI
Permet aconseguir efectes de pinzellades irregulars i de traços de llapis amb l’aplicació d’oli sobre varnís negre satinat. El del varnís queda tou per l’oli, la qual cosa facilita l’acció del mordent.
Aquest varnís tou es fesprendrà tot restregant enèrgicament amb un drap de cotó, a major gruix d’oli abans es despendrà el varnís. Si hi ha àmplies zones de la zona sense protegir caldrà desengreixar-les i ressinar-les, tot controlant que no es cremi el varnís al fixar la resina. D’aquesta manera, l’àcid atacarà la taca amb un granejat irregular.
GRAVAT A TESTA
Veure GRAVAT A CONTRAFIBRA.
GRAVAT AL BUIT
El gravat al buit és una tècnica d’impressió a la que la imatge a imprimir és gravada sobre la superfície de la planxa d’impressió. Els espais buidats a la planxa s’omplen de tinta i l’excés es retira de la superfície amb una fulla, després un premses pressionen el paper contra la superfície de la planxa i el posen en contacte amb la tinta. Les planxes d’impressió solen ser fetes de coure i poden ser creades per mitjà de gravat digital o amb làser.
La impressió per gravat al buit s’utilitza des de fa molt de temps per a impressió d’alta qualitat com en el cas de les revistes, catàlegs publicitaris, embalatges, la impressió sobre teixits o del paper pintat per parets. També s’utilitza per a la impressió dels segells de correus o per als plàstics laminats decoratius.
GRAVAT AL BURI
Veure TALLA DOLÇA.
GRAVAT AL SOFRE
Aquesta tècnica només es pot utilitzar sobre coure, donat que és el compost sofre-oli-coure (sulfur de coure) el que ataca el metall deixant un puntejat de gran finura. En el paper podrem apreciar superficies de mitges tintes de tonalitats extremadament fines, amb uns degradats de grisos molt suaus. Normalment s’utilitza en tant que tècnica d’acompanyament d’altres tècniques.
Un cop desengreixada la planxa, s’aplicarà amb espàtula o pinzell una barreja pastosa composada per oli amb un alt grau d’acidesa i sofre, que durant diversos dies atacarà el coure fins a aconseguir un granejat suau.
La barreja s’eliminarà passant draps mullats amb petroli o aiguarras. Finalment caldrà desengreixar la planxa per a aturar les accions de la grassa amb les possibles restes de sofre.
L’entintat és molt delicat i cal procedir com en una punta seca sense netejar la tinta en excès, tot passant la tarlatana, deixant una generosa grisalla, per a netejar la resta a mà.
GRAVAT AL SUCRE
Veure AIGUATINTA AL SUCRE.
GRAVAT CALCOGRÀFIC
Veure CALCOGRAFIA.
GRAVAT EN RELLEU
En aquesta tècnica de gravat s’imprimeix la zona que no s’ha buidat, és a dir la part elevada de la matriu. Hi trobem la xilografia (a fibra i contrafibra), la linoleografia i el camafeu.
HELIOGRAFIA
L’heliografia és el procés fotogràfic inventat per Joseph Nicéphore Niépce al voltant de 1822, qui el va fer servir per a fer les primeres fotografies permanents preses de la natura, com per exemple Vista des de la finestra a Le Gras(cap a 1826). El procediment va fer servir betum com a capa sobre vidre o metall, la qual s’enduria a l’exposició a la llum. Quan la placa era rentada amb oli essencial d’espígol, només la imatge endurida hi romania.
HELIOGRAVAT
L’heliogravat és una antiga tècnica que permet la transferència d’imatges fotogràfiques a una planxa de coure que es utilitzada com a matriu. La planxa és recoberta amb una capa de gelatina sensible a la llum, posteriorment s’insola posant un positiu fotogràfic al damunt de la gelatina. Desprès es s’immergeix amb diverses concentracions de clorur de ferro, el mordent menja la gelatina segons el seu gruix generant els millors tons de grisos, sense necessitat d’utilitzar una trama fotogràfica. L’heliogravat permet combinar la qualitat fotogràfica amb l’aparença estètica d’un gravat calcogràfic.
IMPRESSIÓ
La impressió és l’acció i efecte de deixar una marca o empremta sobre alguna cosa. El suport de la impressió és habitualment el paper però també poden ser impresos altres materials com plàstics, teixits (estampat) etc. La impressió és l’art de reproduir sobre paper, pergamí, etc, la marca en tinta d’un escrit, un dibuix, etc, gravat sobre una planxa metàl·lica o compost ajuntant peces de metall o fusta cadascuna de les quals té gravada una lletra, una figura, etc.
Al llarg de la història ha hagut diferents sistemes d’impressió, alguns com la serigrafia o la litografia s’han anat adaptant a l’evolució de la tècnica i encara perduren, d’altres com la xilografia que havien estat àmpliament utilitzats han perdut vigència i avui només s’utilitza per a la reproducció d’obres d’art. Fins a l’aparició de la impressió digital tots els mètodes han tingut com a característica comuna la utilització d’una matriu que un cop entintada permetia estampar-la sobre el paper. Les tècniques d’impressió van evolucionar amb rapidesa, i aparegueren nous procediments que satisfeien noves necessitats o responien a noves possibilitats tècniques. Cal destacar-ne l’aiguafort, la litografia, el fotogravat (que va aparèixer a partir de la fotografia), l’òfset o el rotogravat. Les tècniques modernes de la xerografia i la injecció de tinta estan estretament relacionades amb el tractament informàtic de les dades a imprimir que són enviades directament a la màquina impressora i que han generat l’aparició de programari específic de publicació assistida per ordinador.
IMPRESSIÓ AL BUIT
La imatge a imprimir es grava sobre la matriu buidant les parts que rebran la tinta, i produiran la copia. Un exemple n’és la manera negra. Altres exemples són la calcografia (aiguafort, aiguatinta, …) o el rotogravat
IMPRESSIÓ DIRECTA
El gravat de la matriu es fa per mitjà de l’acció d’eines com el burí o les ganivetes, que eliminen part del material de la superfície. Exemples són les tècniques del burí, la punta seca, el picat o del carborúndum (carbur de silici en pols). En són exemples la xilografia i la punta seca.
IMPRESSIÓ INDIRECTA
El gravat de la matriu, una planxa metàl·lica (zinc, coure, etc), es fa per mitjà de l’acció corrosiva d’un àcid (normalment nítric) sobre la superfície, les parts que han de romandre intactes es protegeixen amb vernissos, sucre, resines, etc . Alguns exemples d’aquesta tècnica són l’aiguafort i l’aiguatinta.
IMPRESSIÓ EN RELLEU
La imatge a imprimir es grava en relleu a la matriu, aquest relleu serà entintat i posat en contacte amb el paper per a produir la copia. En són exemples la xilografia, la tipografia o la flexografia.
IMPRESSIÓ PLANA
En aquesta tècnica d’impressió la matriu no es grava, i les parts que seran entintades seran determinades per diferents tècniques:
- Per la repulsió entre l’aigua i els greixos: litografia i òfset convencional.
- Per estergit: serigrafia.
- Altres tècniques: impressora d’injecció, impressora làser, impressora tèrmica, fototípia o col·lotípia, driografia.
IMPRESSIÓ PLANOGRÀFICA
Veure PLANOGRAFIA
LAVIS
És una tècnica calcogràfica que consisteix en resinar la superfície de la planxa i desprès dibuixar directament sobre d’ella amb un pinzell impregnat de mordent, tot aconseguint tons molt subtils.
LINOGRAFIA
Es una tècnica d’ús recent, que coincideix amb l’aparició del linoli com a material per a revestir terres. Es coneix com a linografia el gravat obtingut pel treball sobre una matriu de linoli.
Les eines utilitzades per a la talla del linoli són les mateixes que en la xilografia a fibra.
LINOLEUM
Veure LINOGRAFIA.
LINOLEOGRAFIA
Veure LINOGRAFIA.
LITOGRAFIA
La litografia és un procediment d’impressió, avui gairebé en desús llevat per a l’obtenció i duplicació d’obres artístiques.
Per a aquest tipus d’impressió s’utilitza una pedra calcària lluentada sobre la qual es dibuixa la imatge a imprimir amb una matèria grassa, bé sigui mitjançant llapis o pinzell. Aquest procés es basa en la incompatibilitat del greix i l’aigua. Una vegada la pedra està humitejada, la tinta d’impressió solament queda retinguda en les zones dibuixades prèviament. Per a cada color s’ha d’usar una pedra diferent i, evidentment, el paper haurà de passar per la premsa d’imprimir tantes vegades com tintes s’emprimin.
Així mateix, reben el nom de litografia, a més del sistema d’impressió, cadascun dels exemplars obtinguts per aquest procediment, així com el taller on es realitza aquest tipus de treballs. Posteriorment, amb l’aparició de les rotatives es van començar a emprar làmines flexibles de zinc o d’alumini, i més recentment de plàstic, en substitució de les pesades pedres litogràfiques. Amb la incorporació de la fotolitografia, aquestes planxes van deixar de ser dibuixades a mà, ja que la sensibilització de la seva superfície permetia exactes reproduccions fotogràfiques.
Encara que de forma incorrecta, és freqüent en la actualitat denominar a les empreses d’Arts Gràfiques com Litografies.
LITOGRAFIA OFFSET
Veure OFSET
MANERA AL FUM
Veure MANERA NEGRA.
MANERA AL LLAPIS
Veure A LA MANERA DE LLAPIS.
MANERA NEGRA
La manera negra és una modalitat de gravat al buit; la tinta es diposita a les parts gravades. La matriu és de metall, això comporta que és un gravat calcogràfic. Com calcografia, es treballa de manera directa per acció manual.
L’instrument més utilitzat per a aquesta tècnica és el granejador.
El brunyidor s’utilitza per abrillantar i allisar la planxa. Estris amb aspectes diversos, ens serveixen per realitzar aquesta tasca.
El més singular d’aquesta tècnica, és la manera de procedir damunt la planxa. El procés és llarg i tediós doncs l’artista ha de treballar sobre tota la superfície, granejant primer en un sentit i després en angles rectes al sentit original, després diagonalment en els dos sentits i finalment en totes les diagonals. Just després l’artista canvia de procediment i comença a aclarir la planxa. L’artista ha de crear la imatge rallant i aplanant la superfície de la planxa, reduint o en alguns casos eliminant completament les marques del granejador. Quan la imatge està acabada, s’entinta la planxa i s’estampa el gravat. Les gradacions tonals des de les zones del negre consistent fins a les del blanc pur produeixen forts contrasts.
MENJADA OBERTA
És una tècnica que consisteix en deixar parts de la planxa sense cap tipus de protecció per tal que l’àcid actuï lliurement provocant calbes. Es molt utilitzada per a fer gofrats.
MEZZOTINTA
Veure MANERA NEGRA.
MEZZOTINTO
Veure MANERA NEGRA.
MONOTIP
Es el resultat de la impressió d’una obra pintada sobre una planxa, i per tant el monotip és una obra única i no es pot repetir. Al no estar la planxa gravada, no queda res de la imatge sobre la planxa desprès de passar-la pel tòrcul.
MONOTIPIA
La monotípia és una varietat d’impressió planogràfica. El resultat és una única estampa, anomenada monotip.
Com en tota impressió, hi ha un procés d’inversió. L’artista dibuixa sobre qualsevol superfície llisa com el vidre, la porcellana i utilitza alguna tècnica de pintura: oli, aquarel·la o tinta. Es pot crear la imatge pintant-la directament sobre la superfície o cobrint-la amb un corró amb una fina capa de pintura i anar-la eliminant amb els dits o amb un pinzell fins a formar la imatge. A continuació s’aplica el paper sobre la superfície llisa i la imatge quedarà transferida, fregant el dors del paper manualment, amb una cullera o utilitzant un corró.
OFFSET
Veure OFSET
OFSET
L’òfset és un sistema d’impressió litogràfica, basat en el principi de la repulsió entre l’aigua i l’oli, que transfereix la tinta al suport definitiu a imprimir amb un roleu amb una mantellina de cautxú. És aquesta característica el que fa que aquesta tècnica pugui assolir una gran qualitat d’impressió, ja que l’elasticitat del cautxú del roleu permet impregnar amb la tinta que hi té adherida superfícies lleugerament texturades o rugoses. Es deriva de la impressió litogràfica (d’aquí que també es conegui com a litografia òfset). A Europa és el sistema més estès d’impressió industrial sobre paper.
PLANOGRAFIA
La planografia o impressió planogràfica és un terme genèric utilitzat per a definir els diferents mètodes d’impressió o estampat d’una imatge sobre una superfície plana, generalment paper, a la que la matriu no hi ha cap tipus de relleu, les parts a imprimir i les blanques són al mateix nivell.
Els processos de configuració de la imatge planogràfica es caracteritzen per la definició de la imatge a partir d’un dibuix amb un material gras, que en posar-se en contacte amb la superfície plana, generalment pedra o zinc (litografia) es fixen de manera més o menys permanent. Per a assolir la fixació i transferència de la imatge dibuixada se sotmet la superfície dibuixada a un bany d’àcids capaços d’augmentar la capacitat receptiva de greix de la zona dibuixada i la retenció d’aigua en les zones no dibuixades.
En el procés d’impressió es manté humida la superfície, i es passa repetides vegades un corró amb tinta grassa que es fixa en el dibuix. L’aigua rebutja la tinta grassa, mantenint les zones blanques.
Finalment es procedeix a transferir la imatge al paper per mitjà d’una premsa que exerceix pressió regular sobre el paper que està en contacte amb la superfície.
POCHOIR
Veure ESTERGIT.
PUNTA SECA
La punta seca és una modalitat de gravat al buit; la tinta es diposita a les parts gravades. La matriu és de metall; això significa que és un gravat calcogràfic. Com calcografia, es treballa de manera directa per acció manual.
Aquesta tècnica és molt similar a la del gravat al burí. L’artista dibuixa la imatge sobre una planxa de zinc o de coure, sense tractar. A mesura que es va fent la incisió es va produint un solc, aixecant a banda i banda una espècie de suaus crestes de metall anomenades rebaves o barbes. Aquestes rebaves retenen certa quantitat de tinta i donen al traç de la punta seca un aspecte ric i vellutat. Les rebaves són delicades i es desgasten amb la contínua pressió del tòrcul pel que no s’acostuma a fer un tiratge superior a 20 o 30 estampes. Per augmentar les possibilitats del tiratge es pot encerar la matriu. Com qualsevol gravat calcogràfic, l’estampació de la punta seca es fa entintant la planxa, netejant-la, col·locant un paper humit damunt d’ella i introduint-la en el tòrcul.
PUNTEJAT
Es una tècnica molt antiga, que es feia servir per a fer grans filigranes a base de punts. Aquesta tècnica té el seu origen en l’orfebreria Les rebaves que aixeca el punxó s’assemblen a la punta seca. En quant a resistència al tiratge té els mateixos inconvenients que la punta seca.
ROTOGRAVAT
El rotogravat és una tècnica d’impressió en la qual les imatges són transferides al paper a partir d’una superfície la qual les seves depressions contenen tinta. A diferència del gravat tipogràfic, en el qual la impressió es realitza a partir d’una superfície plana les quals les seves línees entintades estan en relleu. Aquest sistema d’impressió té aplicacions especifiques, i ha perdut terreny en algunes àrees d’aplicació a mans de l’òfset i de la flexografia. Utilitzat habitualment en la impressió de qualitat d’embalatge flexible (com per exemple en bosses de patates i envoltoris de llaminadures) i d’edició (llibres i revistes de gran tirada), té com a particularitat que la forma impressora és una forma en baix relleu.
La forma impressora típica del rotogravat és el cilindre d’impressió, que consta bàsicament d’un cilindre de ferro, una capa de coure (sobre la qual es gravarà el motiu a ser imprès), i una capa de crom que permet una millor resistència o duresa durant el procés d’impressió, perquè la capa de coure és molt fràgil i es trencaria amb gran facilitat durant el procés. El procés de gravat es pot fer per mètodes químics o per mètodes mecànics. Per això, un sistema de gravació és dirigit des d’un ordinador que s’encarrega de gravar la figura que es transferirà posteriorment a l’imprès mitjançant repetits cops. Cada cilindre té diferències en el seu gravat que depenen del color i de la imatge que ha de transferir. Aquestes diferències es veuen reflexades per la lineatura, l’angle de gravat de la trama i el percentatge de punts. La premsa rotativa imprimeix directament a partir d’un cilindre de coure tractat amb àcid i que s’utilitza una tinta a l’aigua de secat ràpid. A mesura que gira el cilindre passa a través d’un bany de tinta i es raspat posteriorment per un ressort d’acer anomenat racleta, deixant d’aquesta manera la tinta només en els pous de l’àrea amb imatges. D’aquesta manera la tinta és absorbida per la superfície del paper quan entra en contacte amb la placa.
Un original, per ser imprès, es descompon amb quatre colors: cian, magenta, groc i negre. Per cada un dels colors s’utilitza un cilindre d’impressió, encarregat de transferir al suport la tinta corresponent. La suma de cada un dels colors li dona com a resultat final la imatge de l’original. Una estació de rotogravat pot utilitzar tants cilindres com es necessitin (addicional als colors primaris) depenent de la complexitat de la imatge a imprimir-se o en el cas dels colors o tons molt especificats. La tinta és transferida al suport imprès en el procés de passatge entre el cilindre d’impressió i el cilindre de contrapressió. Per això, el cilindre d’impressió es submergeix rodant en el tinter. Aquesta tinta penetra en els alvèols del cilindre d’impressió, l’excedent de tinta és escombrat per una racla (ressort d’acer) i quan el paper passa a través d’aquest cilindre i el de contrapressió, la tinta és transferida al suport. El suport passa immediatament per un túnel de secat, on s’injecta aire calent a pressió, que evapora els solvents continguts en la tinta deixant un residu que es compon bàsicament d’una resina, encarregada de fixar els pigments al suport i que dona color a l’imprès i altres additius com plastificants i enduridors.
SERIGRAFIA
La serigrafia és un procediment d’estampació planogràfic, sense relleu. Es realitza mitjançant estergit, a través d’un teixit poròs, pel que un corró o rasqueta fa passar la tinta o pintura. Pot imprimir-se sobre gran varietat de materials.
L’artista que més ha popularitzat aquesta tècnica fou Andy Warhol.
La serigrafia consisteix a transferir tinta a través d’una gasa tibada en un marc o bastidor. A aquest conjunt l’anomenem pantalla serigràfica. Per tant, s’ha d’obturar la gasa en les parts que no es vol deixar passar tinta, mitjançant una emulsió, vernís, cinta adhesiva o emulsió fotosensible. La gasa mostra un aspecte de negatiu del que serà l’estampa. Es col·loca la pantalla serigràfica damunt el suport a imprimir i es fa passar la tinta a través de la gasa, aplicant-li una pressió moderada amb una rasqueta, generalment de cautxú.
SUCRE
Veure AIGUATINTA AL SUCRE.
TALLA DOLÇA
Consisteix a dibuixar directament sobre la planxa fent servir una punta d’acer anomenada burí, fent una incisió neta a la superfície del metall. Segons el grau de pressió que fem, desplaçarem més o menys metall i, per tant, això influirà en la intensitat i en el gruix de la línia estampada.
Veure BURI.
TECNIQUES ADDITIVES
És el conjunt de tècniques d’art gràfic en què l’imatge de l’estampa es crea a partir de l’adició de materials solids a un suport rígid. Aquests materials són molt variats: actetat de polivinil, cautxú sintètic, poliester, derivats de cel.lulosa, etc., tot utilitzant com a aglutinants i adhesius resines sintètiques polimeritzades.
Les matrius també poden ser de naturalesa múltiple: metall, fusta, cartró, linoleum, vinil, pvc… La superposició de productes sobre la superficie del suport permet crear diferents nivells que faciliten la retenció de tinta i, en conseqüència, resulten susceptibles de ser estampats. Efectes matèrics i de textura caracteritzen aquestes tècniques d’art gràfic.
En alguns casos, com ara el carborundum, aquestes tècniques additives solen anar associades amb procediments indirectes de gravat calcogràfic.
TIPOGRAFIA
La tipografia és una tècnica (més o menys artística) de comunicar de forma escrita mitjançant tipus mòbils i gravats que són entitats, la forma dels quals es transfereixen al suport per pressió directa.
Es pot considerar la tipografia com una tècnica en constant evolució. És per això que l’art tipogràfic varia d’igual manera que evoluciona l’home de forma cultural i tecnològica. Prova d’això seria que les primeres formes d’escriptura, cada element, representava quelcom per similitud, i la combinació de moltes representacions expressava idees o fets. Serien clars exemples els jeroglífics, els sistemes pictogramàtics…
La tipografia, com a tècnica, per definició s’encarrega de distribuir els caràcters (lletres) per l’espai, utilitzant el tipus adient per a cada moment, amb la màxima d’aconseguir la millor comprensió del text pel seu lector.
[V]
VERNIS TOU
El vernís tou és una tècnica de gravat calcogràfic que consisteix en l’aplicació damunt la planxa metàl·lica d’un vernís que en assecar-se manté una textura enganxosa i que es cobreix amb un paper molt fi, dels denominats “de seda”, sobre el qual es dibuixa prement amb un llapis de grafit. Amb això, s’aconsegueix que el paper de seda es quedi especialment enganxat al vernís en les zones on s’ha dibuixat damunt d’ell, de manera que quan s’ha acabat de dibuixar, es retira el paper, i amb ell el vernís de les zones on s’ha dibuixat, quedant la planxa sense protecció. A continuació s’introdueix la planxa en l’àcid, aconseguint-se el gravat damunt la superfície de la planxa. Aquesta tècnica s’empra bàsicament per a imitar la textura del llapis.
XILOGRAFIA
Una xilografia és una estampació inclosa en el gravat en relleu. És a dir, la tinta s’escampa per la part elevada de la matriu. Distingim entre gravat a fil i gravat a contrafil o a testa en funció de com es talla el tronc de l’arbre; és a dir, si el tac de fusta és una secció transversal del tronc o si és longitudinal. La xilografia és una tècnica gairebé en desús, llevat per a l’obtenció i duplicació d’obres d’art.
XILOGRAFIA A CONTRAFIBRA
En la xilografia a contrafibra, les planxes de fusta es tallen transversalment al tronc de l’arbre amb la qual cosa s’elimina la veta de la fusta. El gravador substitueix les gúbies pels burins amb la qual cosa s’obté una major riquesa en la gradació tonal i unes imatges més delicades. La millor fusta per a aquesta tècnica és el boix, que presenta poca porositat, gran densitat i duresa, amb la qual cosa es poden fer treballs d’una gran precissió.
XILOGRAFIA A FIBRA
En la xilografia a fibra la fusta es talla en el mateix sentit de l’eix de l’arbre, és a dir en el mateix sentit de la fibra. La fusta un cop seca s’ha de respatllar per tal d’aconseguir un gruix uniforme al voltant dels 24mm. Per a després lijar-la i preparar-la per ambdues cares amb una capa d’oli de linasa, una operació que cal fer bastant abans d’iniciar la talla. El dibuix es podrà traspassar a la fusta amb un paper de calcar i sempre que es faci de forma invertida. Les eines per a tallar la fusta s’assemblen a les utilitzades a l’escultura en fusta (gubies, puntes d’acer, llimes, etc.).
XILOGRAFIA A FIL
Veure XILOGRAFIA A FIBRA.
XILOGRAFIA A TESTA
Veure XILOGRAFIA A CONTRAFIBRA.
ZIEGLEROGRAFIA
Tècnica de estampar inventada per Walter Ziegler, que consisteix en dibuixar sobre un paper fi posat sobre una planxa recoberta de vernís tou. Es va canviant la planxa conforma anem canviant els colors del dibuix; així aconseguim em un sol dibuix obtenir diverses planxes amb la separació de colors.
ZINCOGRAFIA
Es una variant de la litografia en què s’utilitza com a matriu el zinc amb un tractament de porositat que l’assimila a la pedra.
