Conxita Oliver: “Mestres del gravat Internacional”
El treball del gravador és com el de l’alquimista que, gràcies a la gúbia, el burí, el brunyidor, els punxons, els àcids, els vernissos i les tintes crea empremtes i trames, petjades i traces. L’artista gravador actua com un mag, com un fetiller o també com un orfebre que converteix en realitat un secret amagat en les profunditats de la matèria. Dibuixa, talla, incideix, rasca, corrou, poleix, entinta… fonent el seu ofici en un tot per obtenir una nova realitat; la que fa possible que els seus somnis es reflecteixin damunt del paper. En aquest sentit, contemplar l’altra cara de la imatge, feta en un llarg procés, per una multitud de trànsits, per un encadenament de seqüències, per un entreteixit d’estadis que només es desvetllen i es materialitzen quan l’estampa està impresa, és realment una màgia alquímica. Una aventura plàstica, un camp de recerca, d’experiència i de creació que, de la mateixa manera que una obra arquitectònica, es va construint en diferents fases que interpreten les diverses aportacions i intencions de l’artista.
La permanència del gravat. Obres de la col·lecció Gelonch Viladegut ofereix un panorama ampli i representatiu de la història del gravat; una gran diversitat de llenguatges que atorga a aquesta exposició una riquesa i una varietat extraordinàries. Una col·lecció que permet viatjar per una història del gravat des dels seus inicis fins a l’actualitat a través d’obres representatives de cada moment històric, sempre de la mà d’autors significatius que han tingut un paper important en el desenvolupament d’aquesta disciplina. Aquest fons consta d’uns 300 gravats, que comprenen des del segle XV fins a l’actualitat i posseeix exemples de les principals escoles, tècniques i vocabularis; a més de cartells i llibres d’artista. Les peces que configuren la mostra han estat seleccionades a partir del fons d’aquesta col·lecció; unes obres que inviten a recórrer, de forma cronològica, els últims sis segles de la història de l’art. Les sales del Museu Jaume Morera de Lleida conviden l’espectador a contemplar alguns dels grans mestres de la història del gravat; 132 peces de gran valor artístic, a través de les quals es pot conèixer l’evolució tècnica i estètica d’aquesta disciplina.
En el seu origen, el gravat estava destinat a divulgar una informació gràfica, era la manera d’explicar o reproduir una història, o sia una eina de comunicació. Amb aquesta finalitat, havia de mantenir-se com un instrument auxiliar i no com una proposició amb veu pròpia. De fet, fins que a les acaballes del segle XIX no es perfeccionaren i difongueren les tècniques de reproducció fotomecànica, el gravat no es va deslliurar de la servitud utilitària de divulgar la imatge, d’ésser missatger d’una història, i per aquest motiu no va poder iniciar el seu camí com a llenguatge artístic. No fou, doncs, fins al segle XVIII quan es començà a concebre el gravat com a peça original i fins arribat el segle XIX els artistes no van produir edicions limitades i a firmar-les. Des d’aleshores ha estat un mitjà de manifestació artística, una forma plàstica amb personalitat pròpia susceptible d’utilitzar infinits recursos tècnics i expressius que han enriquit les ortodoxes tècniques tradicionals.
A continuació, i seguint els apartats de l’estructura expositiva, intentarem donar una visió del desenvolupament del gravat al llarg dels segles, introduint als artistes més significatius presents en l’exposició, sense comentar tots i cadascun dels seleccionats per la limitació de les presents pàgines. El fil conductor del discurs l’hem basat en els artistes escollits per a l’exposició, deixant de banda molts altres que, en diferents moments, han tingut un pes important però no hi estan representats. Pel que fa a l’apartat contemporani, hem cregut convenient comentar i situar els corrents i moviments dels que han format part en algun moment de la seva trajectòria els artistes aplegats en aquest àmbit, més que no pas incidir en el comentari de l’obra dels més destacats. Hem de tenir en compte que es tracta d’una col·lecció privada i que per tant aquesta exposició no té una intenció exhaustiva, sinó que el que pretén es fer un recorregut per l’evolució del gravat a partir de les obres que configuren l’esmentat fons. Per tant, cal subratllar que, de ben segur, no hi són tots els artistes que mereixerien ser-hi; en aquest sentit, es tracta d’una col·lecció viva, oberta i dinàmica que evoluciona com el mateix col·leccionista, adquirint caràcter propi dia a dia.
La tradició del gravat
El segle XV fou el segle dels descobriments. Els nous avenços, que actuaran tant en el camp científic i tècnic como en el de les idees, iniciaren l’Edat Moderna. Un dels esdeveniments que col·laborà en gran manera a la propagació i difusió del coneixement fou la generalització dels procediments per obtenir imatges impreses. El gravat es convertí en una via de comunicació visual i en un autèntic vehicle per a la difusió dels models renaixentistes. És per aquest motiu que les estampes constituïren una de les eines més importants i poderoses del pensament modern. Durant el segle XV, el gravat deixa de ser una tècnica amb escassa repercussió i qualitat per aconseguir l’estatut i la dignitat d’una disciplina autònoma molt valorada.
Tot i que en els seus orígens, el gravat tenia una funció il·lustrativa, les obres escollides per a aquesta mostra, són, en general, gravats fets per artistes que posseïen el sentit del gravat com a llenguatge i coneixien la seva realitat. Abans que en el segle XIX fos inventada la fotografia, l’únic sistema de fidelitat gràfica era el gravat que originàriament fou inventat a la Xina. La impressió amb tacs de fusta, o sia la xilografia, va ser ideada en aquest país en el segle IX, i es convertí en una pràctica establerta a Europa a principi del segle XV. Els gravats sobre fusta que van proliferar en ocasió de la invenció de la impremta, com a llibre, aportaren a Occident una gran revolució. L’invent de Gutenberg va propiciar la possibilitat de reproduir textos i imatges, en una democratització de les arts, les ciències i les lletres amb una ràpida projecció cultural. Els gravats complementaven els textos per a la millor comprensió de treballs científics i tècnics, indispensables didàcticament per a l’aprenentatge dels estudiosos. Aquests gravats es realitzaven majoritàriament sobre fusta, però quan les estampacions de metall evolucionaren amb la possibilitat d’afegir ombrejats, els resultats van ser molt més reeixits que no pas les xilografies. El procediment calcogràfic va anar adquirint no només avenços a nivell tècnic per part del gravador, sinó també per part de l’estampador en relació al perfeccionament i al domini de l’ofici. No fou fins al segle XIV a Europa, i a Espanya al XV, que tenim coneixença de les primeres incisions sobre planxa de metall.
Un món simbòlic i esotèric banya el pensament de l’època. La mitologia es carregarà d’una intenció moralitzadora i les ciències ocultes, com ara l’alquímia, tindran un paper important en la societat intel·lectual de l’època. Sorgiran representacions al·legòriques i mitològiques de tota mena amb un gran poder simbòlic que és el que unificarà les representacions dels segles XV al XVIII.
Parlar dels inicis del gravat artístic és parlar d’Albrecht Dürer (Nuremberg, 1471-1528); un artista que representa una de les grans fites del Renaixement. Fou pintor, gravador i teòric de l’art mostrant un interès especial pels problemes de la perspectiva, la proporció i l’anatomia. L’extraordinària destresa tècnica d’alguns dels seus burins i xilografies marquen un abans i un després en la història del gravat, combinant el seu virtuós ofici amb una gran capacitat creadora. L’artista entenia l’estampa no com una reproducció, sinó com una obra d’art en si mateixa. La seva increïble creativitat el va convertí en l’artista més complet i influent de la seva època. D’aquí que el període d’expansió de les noves idees humanistes entre els segles XV i XVI es denomini ”Era Dürer”. La xilografia Mare de Deu és un fidel exemple del profund món espiritual combinat amb el sentir humanístic que practicava, d’un naturalisme amb certes dosis de misteri que pretenia reflectir els secrets de la vida interior dels personatges.
És en el segle XVII quan s’atorga al gravat la categoria d’obra d’art. Seguirà emprant-se com a testimoni documental i com a mitjà de difusió, però marcarà les seves pròpies lleis, apareixent nous procediments i noves tècniques com ara l’aiguatinta que enriquirà els seus resultats. El coure desplaça a la fusta i les obres més importants d’aquest segle es gravaran a l’aiguafort i amb burí. És important recordar que durant aquest segle, els gravadors s’organitzen gremialment, alliberant-se dels editors per aconseguir més llibertat d’actuació. D’aquí que apareixen artistes gravadors amb un estil personal com l’espanyol Ribera o els holandesos Rembrandt i Van Dyck, l’obra dels quals s’escapa de l’academicisme fred i formalista derivat dels que apliquen per damunt de tot la perfecció de l’ofici. Però la gran figura de l’escola holandesa i un dels més importants gravadors de tots els temps és Rembrandt Harmenszoon van Rijn (Leiden,1606 Amsterdam, 1669), que juntament amb Dürer, Goya i Picasso configuren els punts més àlgids de la història del gravat. La seva aportació a la pintura, coincideix en allò que els historiadors han anomenat “edat d’or holandesa”, però com a gravador és molt més personal que com a pintor. Considerat com el gran impulsor dels aiguaforts, el prestigi de la seva obra és coetània a l’autor i la seva influència ha perdurat fins avui. La seva extraordinària reputació com a gravador contribuí a una gran difusió de les seves estampes als Països Baixos i a tota Europa. També reutilitzà una altra tècnica que estava en desús: la punta seca, coneguda des del segle XV. Entre les seves obres més representatives figuren els retrats, en els que va plasmar el més profund de la personalitat dels personatges; els autoretrats, en els que traça la seva pròpia biografia i les escenes bíbliques. Va crear imatges d’una intensitat i d’una humanitat colpidores i els seus clarobscurs han estat admirats durant segles. Bona prova és Jacob i Benjamí, un aiguafort que reflecteix una profunditat i un transfons màgic magistrals. Per a ell cada gravat significava una nova investigació, era un pas més en la seva lluita per aconseguir una major expressivitat, força i intensitat possibles de la imatge. Per això, cada una de les seves estampes és diferent, d’aquí el seu gran atractiu. Per la seva banda, Adriaen van Ostade (Haarlem, Holanda 1610-1685) es va especialitzar en motius de gènere amb un estil vigorós ple de subtils efectes de llums i ombres, influenciat per Frans Hals i Rembrandt. És conegut per les seves escenes de taberna que recorden el món de Brueghel, pels interiors holandesos, pels personatges del camp i per les petites coses senzilles, com les dues escenes representades: una dona asseguda a l’entrada de casa i una escena de taberna. Va realitzar una cinquantena de gravats sobre la vida rural en els que capta el cantó més poètic de la classe camperola. També de l’escola holandesa destaquem Anthonie Waterloo (Lille, 1609-Utrecht, 1690) que adquirí més reputació com a gravador que com a pintor. Especialment va tractar el tema de la natura, incidint en els aspectes detallistes de boscatges i fullatges, com ara l’aiguafort Bosc.
A França el gravat adquireix gran importància durant el segle XVII, coincidint amb l’època fastuosa de Lluís XIV. Sobresurt el gravador Jacques Callot (Nancy, 1592-1635) amb la sèrie Les grandes misères de la guerre que consta de 18 gravats publicats el 1633; una sèrie que reflecteix la visió turmentada de la Guerra dels Trenta Anys i l’impacte en la població civil. Le Bûcher és un aiguafort d’aquesta suite executat amb una cal·ligrafia precisa que li permet arribar a acurats detalls. A Itàlia, José de Ribera (Jàtiva, 1591-Nàpols, 1652), pintor tenebrista, va realitzar una sèrie de coures d’extraordinària factura, tal com ho palesa Cabeza grotesca encara que com a gravador no va tenir una obra massa fecunda.
Si el segle XVII havia situat el gravat con un art major, el XVIII és el moment de la seva expansió. Podem seguir l’evolució del gust estètic de l’època: des de la reproducció i recreació de temes històrics i mitològics a inicis de segle, fins a l’hegemonia del gust Rococó, frívol i decoratiu. L’estampa esdevingué la via per difondre l’art creat pels grans pintors cap a un mercat creixent de col·leccionistes, funcionaris, nobles i burgesos. El creixement del mercat de l’art estimulà l’aparició de nombrosos tallers de gravat, generalment de tipus familiar, que s’esforçaren per reproduir -amb la major fidelitat possible- les imatges pictòriques més sol·licitades per al públic del moment. El burí, utilitzat en retrats a inicis de segle, és substituït per l’aiguafort, practicat, entre d’altres destacats artistes, per Jean-Antoine Watteau (Valenciennes,1684-Nogent-Sur-Marne,1721) tant en gravats originals com de «reproducció» d’algunes de les seves obres pictòriques. Aquest artista, un dels grans mestres de l’últim Barroc francès i del primer Rococó, realitzà escenes galants i costumistes. Amb ell comença un gènere nou: les “festes galants”, reflex de la vida cortesana que busca artificialment un contacte amb la natura amb un encant idíl·lic i bucòlic. Els dos aiguaforts de la mostra, banyats d’una gran teatralitat i d’una sensualitat picaresca, són d’un gran virtuosisme.
En la Itàlia del segle XVIII existeixen dos centres importants de gravat: Venècia i Roma. A Venècia destaquen dues figures Antonio Canal, Canaletto i Giambattista Tiépolo (Venècia, 1696-Madrid, 1770), pintor i gravador. Considerat l’últim gran pintor del Barroc i una de les figures més importants del Rococó, Tiépolo fou un dels mestres de la transició cap al segle XIX. Els dos aiguaforts seleccionats, un de caire religiós que representa un Via Crucis (1749) i l’altra de tall cortesà com és aquesta Cleopatra rebent regals (c.1750), confirmen el seu bon ofici. L’enigmàtica figura del venecià Giovanni Battista Piranesi (Mogliano,Veneto,1720–Roma,1778) -que es convertí en un dels protagonistes del debat entre neoclassicisme i romanticisme- treballà en una doble direcció: com a arquitecte imaginatiu en les Presons i com a cronista de la seva època en la defensa de la romanitat en les seves Vistes de Roma, estampes d’una gran fecunditat i magnificència creativa. Abans de la fotografia, el principal mitjà de difusió d’imatges eren les estampes; per la qual cosa hi va haver una gran resposta a la demanada de producció de vistes, sobretot de Roma i Venècia. Així, les vedute, arribaren al seu màxim esplendor al segle XVIII quan Piranesi i els seus coetanis en realitzaren els exemplars més magnificents, gravant la més significativa obra dedicada a l’arquitectura de l’antiguitat. Els seus mètodes de representació i sobretot la perspectiva van arribar amb ell a altes cotes d’esplendor. Els tres aiguaforts presents en aquesta exposició són tres magnífics exemples de les Vistes de Roma, edicions de gran èxit entre els visitants de la capital italiana i entre els amants de l’arqueologia clàssica.
La tradició del gravat a Anglaterra parteix de William Hogarth (Londres, 1697-1764), continuada per Rowlandson i William Blake, el més important dels gravadors britànics i contemporani de Goya. Londres, la ciutat europea més poblada del XVIII, compta amb una rica burgesia que suposa un gran mercat per als gravadors. La tècnica a la “manera negra” esdevé una especialitat del gravat anglès, amb la que els artistes aconsegueixen des dels contrastos més exacerbats fins als subtils i delicats valors. En el vessant satíric, Hogarth exemplifica crítiques a la societat del moment, tal com ho comprovem a Les quatre hores del dia, quatre aiguaforts de representacions de l’actualitat que retrataven mordaçment diferents tipus de l’època.
A Espanya existeixen durant el segle XVIII una sèrie de figures de relleu que culminaran en la genial figura de Francisco Goya Lucientes (Fuentetodo, Saragossa, 1746-Burdeus, França, 1828) artista capital en la història de l’art espanyol i universal. El seu individualisme i la seva llibertat creadora, van trencar tots els motllos vigents de l’art del seu temps. Dotat d’una curiositat extrema, el Goya gravador experimentà constantment tècniques i procediments, enriquint sense parar experiència i recursos. Després de passar per una etapa de gravats de “reproducció”, gràcies a l’interès de Carles III perquè a través de les estampes es difonguessin les obres mestres de l’art espanyol, arriba la sèrie Caprichos; un continu d’essers grotescos i corruptes que es carreguen la serenor i l’harmonia del neoclassicisme com a paradigma de tot allò noble i bell. La denúncia de la societat espanyola arriba a la follia irracional de la guerra en els Desastres, realitzats a partir del sofriment i del cop moral que produí en Goya la invasió francesa. Esdevé el primer manifest pacifista i un al·legat contra la crueltat de l’home, d’un alt valor testimonial i documental. Pel que fa a la Tauromaquia, en aquestes escenes copsa el moviment i la vivacitat de la festa; mentre que Proverbios i Disparates són sèries en les que continua inspirant-se en la societat espanyola amb unes imatges fantasmagòriques i monstruoses. Pel que fa a l’aiguafort Pequeño prisionero. Tan bárbara la seguridad com el delito c.1810-1814, que forma part de la sèrie Prisioneros, present a la mostra, és una peça clau de Goya sobre el tema de les tortures als presoners. Alguns estudiosos pensen que és una sèrie que es refereix a la crueltat dels francesos cap als presoners de guerra espanyols, encara que altres especialistes consideren que es pot tractar de la condemna que va fer Goya al concepte de tortura en general i que, de ben segur, va contribuir al debat sobre l’abolició de la tortura a les Corts de Cadis. Igual que els gravats de Callot i de Blake, que van influir l’un a reglamentar la guerra i l’altra a condemnar l’esclavitud, aquestes obres de Goya que són un cant a la llibertat, van ajudar a la defensa dels drets de la societat civil.
Un altre artista a destacar és Francesc Tramulles (Perpinyà, 1722-Barcelona, 1773), que juntament amb el seu germà, Manuel Tramulles, van ser els principals promotors de la primera escola pública d’art a Barcelona el 1747, precursora de l’actual Escola de Llotja i els autèntics representants de l’eclosió del fenomen academicista a la ciutat. Les obres pertanyents a la sèrie La màscara reial, estan recollides en un àlbum de 26 fulles en les que es compagina la narració històrica amb les estampes. Commemoren un fet històric: la festa carnavalesca -tal com era costum a l’època- organitzada per les corporacions gremials i les principals institucions barcelonines amb motiu de la proclamació de Carles III com a rei i la seva visita a Barcelona l’octubre de 1759. Les obres van ser gravades pel francès A.J.Defehrt, mentre que els encapçalaments i les lletres capitulars van ser obra del valencià Pascual Pere Moles, inspirats ambdós en els dibuixos originals de Francesc Tramulles. Aquest gravat representa el caràcter festiu de les carrosses i dels vaixells, tractats amb un caràcter mitològic.
En el segle XVIII es continuarà, amb major profusió i complexitat, la utilització de les al·legories en la representació de les imatges perquè els propòsits es basaven en “ensenyar gaudint”, una consigna desplegada per una societat estatamental regida por la monarquia absoluta en allò temporal i per l’església en allò espiritual. Després del segle XVIII, aquesta visió va decaure amb el racionalisme que exigia claredat i racionalitat en les imatges al·legòriques i un ús dels símbols com a metàfores il·lustrades.
La situació del gravat en el segle XIX dóna un gir espectacular. Els nous processos industrials, en especial la litografia, permeten tirades molt més extenses i es modifica ostensiblement les característiques del gravat. Es popularitza el col·leccionisme i es fan accessibles al públic i als erudits, indrets i monuments difícils de visitar. Però, amb l’aparició de la fotografia, els artistes gravadors s’alliberen de la funció que fins aleshores tenia el gravat de reproduir i il·lustrar i el fan servir com a vehicle exclusiu de creació. Perviuen, però, les Acadèmies compostes per gravadors de reproducció, seguint amb un estil fred i acadèmic sense personalitat. Marià Fortuny (Reus, 1838- Roma, 1874) és sens dubte el pintor gravador espanyol més important del segle XIX. La seva obra gravada és molt limitada, però el dibuix i la tècnica són realment magistrals. Són magnífics els aiguaforts El botànic i Meditació, d’una tècnica i d’una força expressiva que ens permet situar-lo entre els grans noms que hem comentat, recollint el mestratge de Rembrandt, Tiépolo i Goya. També, hem d’esmentar a Xavier Parcerisa (Barcelona, 1803-1875), pintor i litògraf romàntic que fou un dels introductors de la litografia a l’Estat espanyol. Una de les seves tasques més importants fou resumir en una obra tots els monuments d’Espanya. Recuerdos y bellezas de Espanya, estava dividida en onze volums, cadascun dedicat a una zona del país. El consagrat a Catalunya va aparèixer el 1839 i l’obra final va comptar amb 588 litografies dibuixades gairebé totes al natural com Lleida.
L’art modern i el gravat
El segle XX ha viscut una autèntica revolució visual, gràcies al bombardeig d’imatges que des de les publicacions, la televisió, el cinema, el vídeo, la publicitat,… han trencat els esquemes establerts. Aquesta civilització de la imatge demana canvis constants basats en la recerca, la investigació i l’experimentació. La majoria dels artistes graven o empren els nous sistemes d’estampació com la serigrafia, es multipliquen les edicions, els formats augmenten, s’obren galeries especialitzades en gravat, el paper del tècnic-artesà pren especial protagonisme i un nombrós públic s’interessa en adquirir obra seriada. Comença el segle amb l’èxit d’edicions de llibres il·lustrats pels millors artistes i el cartell publicitari es converteix en popular. Editors com Vollard, Kahnweiler o Cussirer editen l’obra d’uns artistes que revolucionen els llenguatges i la tècnica.
Durant la primera meitat del segle XX, el gravat va tenir un esclat molt important. Des del fauvisme, el cubisme i l’expressionisme, passant pel surrealisme, l’expressionisme l’abstracte o el pop art, els nombrosos moviments artístics han tingut en el gravat un pes clau en la creació i difusió dels seus llenguatges expressius. En els anys de transició entre el segle XIX i XX, París desplaça Roma com a font de model artístic. L’exposició Universal de 1900 obre la finestra de la modernitat i la capital de França es converteix en un pol d’atracció d’artistes d’arreu del món. Creadors com Matisse, Rouault o Derain es van afegir a la febre gravadora que agitava l’ambient artístic. Un fet a destacar és la creació el 1927 de l’Atelier 17, un centre fundat per Stanley William Hayter on s’experimentava en noves tècniques tant de gravat com d’estampació. Per aquest taller van passar els artistes més coneguts, així com pel de Lacourière, situat a Montmartre; ambdós nuclis on es desenvolupava una gran llibertat creativa. La producció fauvista i cubista d’André Derain (Chatou, l880-Garches, l954) situada entre el l904 i el l912 fou decisiva per a l’art d’aquest segle com a paper regulador entre Cézanne, el primitivisme i els pintors d’avantguarda. La seva creació posterior, de tendència classicista i d’influència principalment italiana -com els dos aiguaforts presents- no fou una excepció entre l’allau d’artistes que es varen sentir atrets per aquell “retorn a l’ordre”, entre els quals cal incloure al mateix Picasso. Entre l’excepcional colònia d’artistes que es va reuní a París a principis del segle XX, destaca Fernand Léger (Argentan, Normandia,1881-Gif-sur-Yvette,1955) que introduí l’àmbit industrial en el món de l’art, essent pioner en reflectir el món del treball i de la indústria en l’art. Considerat el renovador del cubisme, superant les pautes marcades per Picasso i Braque, Léger sempre s’ha identificat com l’artista que ha buscat plasmar la bellesa moderna a través d’una estètica industrial i mecànica: imatges en clau optimistes, plenes de color i vitalitat com ens palesa la litografia Le campeur. També forma part d’aquest plèiade parisenca Maurice Utrillo (París, 1883- 1955), la pintura del qual es mantenia dins de la representació realista tradicional, encara que adoptant una major llibertat en l’ús de la forma i del color. Les dues escenes, Moulin de la Galette i Montmartre són bona prova dels temes urbans de París i rodalies que conreà sovint. El 1910 Marc Chagall (Vilebsk, 1887- Saint-Paul-de-Vence, 1985) arribava a la capital francesa procedent de Rússia i al llarg de la seva dilatada carrera va destacar com a pintor i com a gravador. La ingenuïtat i fantasia de les seves imatges es reflecteix en l’aiguafort present en la mostra. Un dels més importants escultors del segle XX Jean Arp (Estrasburg, 1886-Basilea, 1966) també pintor i poeta, va participar alhora en dos moviments aparentment contradictoris (De Stijl i Dada) però que en realitat pretenien igualment fer tabula rasa de tots els llenguatges figuratius institucionalitzats i històrics i portar l’operació artística a l’elementalitat de l’acte estètic pur. Les formes corbes, llises i retallades de la litografia Von Näbein gezeug participen de la seva recerca vers formes primàries i originàries com a nucli generador de tota forma possible de vida. Del biomorfisme i les constel·lacions inicials passarà als organismes unicel·lulars, formes amb una gran capacitat de simplificació, derivades directament de la naturalesa.
Amb un acurat procés, el treball de Pablo Picasso (Màlaga, 1881, Mougins, França, 1973) l’ha situat com un dels millors gravadors del segle XX pel que fa al domini de les diferents tècniques i la gosadia en què s’enfrontà als temes. És l’exponent característic de l’artista gravador que du el concepte del gravat més enllà dels límits d’una tècnica concreta. La litografia Tête d’homme barbu (1965) ens apropa al caràcter trencador, a l’actitud transgressora i a la posició anticipadora d’un creador que s’expressa sense cap mena de tabús ni de traves. La seva rebel·lia el conduí a deformacions, desmesuraments, transmutacions i deconstruccions de la figura humana, així com a la permeabilitat constant entre caricatura, primitivisme, humor, caràcter burlesc, sàtira i metamorfosi. Però una de les sèries més famoses de Picasso és la Suite Vollard, formada per l00 gravats que l’artista realitzà entre el l930 i el l937. Es tracta d’un conjunt excepcional tant pel mestratge de la seva tècnica com per la bellesa de les seves estampes. La Suite Vollard va néixer fruit de l’intercanvi comercial entre el reconegut marxant i editor Ambroise Vollard i Picasso. La majoria del gravats, executats amb un gran virtuosisme tècnic, són aiguaforts, caracteritzats pel seu traç net i precís, però també hi ha altres tècniques com la punta seca, amb una acabat més sever i rotund que, a voltes combina amb l’aiguafort i l’aiguatinta. Aquest interessant compendi que ha estat qualificat pels estudiosos com l’ensenya més esplendorosa de la calcografia moderna repassa alguns dels temes preferits per Picasso: l’art, l’erotisme i la tauromàquia; temes emblemàtics del nu i la mitologia que l’artista interrelaciona en una prodigiosa variació. La majoria de les figuracions d’aquesta suite fan palès el component classicista de la tasca picassiana.
El grup surrealista entra en la història del gravat amb un treball molt interessant com ara el realitzat per Max Ernst (Brühl, Alemanya, 1891-París, 1976), -del que en l’exposició s’exhibeix una litografia- que va il·lustrar escrits propis o de poetes com Paul Éluard o Breton. Els anys trenta col·loquen en l’escena del gravat català, sota l’influx de París, noms capdavanters que van mantenir una gran activitat com a gravadors: Joan Miró (Barcelona, 1893-Palma de Mallorca, 1983) i Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989). Dalí sempre va mantenir una fecunda relació amb la literatura i al llarg de la seva trajectòria va il·lustrar nombrosos llibres, servint-se del seu repertori personal de símbols per traduir plàsticament narracions literàries en lectures personals i del tot singulars. Una de les obres cabdals del Dalí il·lustrador i la primerenca fou Les Chants de Maldoror, que va editar Albert Skira el 1934; uns aiguaforts que il·lustraren el famós text del Comte de Lautréamont, seguint el seu mètode paranoico-crític que uns anys abans havia concebut. La peça que el representa en aquesta selecció, Hommage à Konrad Adenauer (1967) dóna la mesura de les creacions que realitzà gràcies a les associacions d’imatges més singulars i a les iconografies oníriques. Miró, per la seva banda, és un dels artistes catalans que més dedicació ha esmerçat a l’obra gràfica. “Jo no soc ni un gravador ni un pintor, sinó algú que procura expressar-se amb tot els mitjans”. Hi ha artistes per als quals l’obra gràfica és quelcom de complementari o d’accidental. Però aquest no és el cas de Miró, per al qual l’obra gràfica és fonamental; una activitat que portarà a terme al llarg de la seva trajectòria. Les primeres obres daten del 1928 i les últimes litografies i aiguaforts els va fer en el seu taller de Son Abrines, a Ciutat de Mallorca, pocs mesos abans de morir. La seva tasca com a gravador es va veure reconeguda el 1954 amb la concessió del Gran Premi de Gravat de la Biennal de Venècia. Fou l’any 1947 quan té lloc un fet decisiu per la seva faceta de gravador: durant un viatge a Estats Units, on freqüentava el famós Atelier 17 –que es va desplaçar de París a Nova York el 1940- va iniciar-se en unes tècniques que després desenvoluparia en treballs posteriors com ara el gravat al vernís tou, a la resina, a l’aiguatinta o al sucre. La incansable recerca va fer que experimentés amb les tècniques tradicionals (aiguafort, aiguatinta i punta seca) i també amb les més innovadores com és el carborúndum que li permetia resultats en relleu. Des del punt de vista iconogràfic, l’obra gràfica mironiana comparteix els mateixos supòsits que la pintura, fins i tot té en comú els grans formats. Si bé la tècnica que més ha emprat ha estat la litografia quan va iniciar-se en el taller parisenc de Mourlot, ha desenvolupat també una àmplia producció tant del gravat calcogràfic sobre metall com sobre fusta. També participà intensament en edicions de bibliòfil de la mà de grans poetes i escriptors, essent un nom imprescindible entre els grans editors d’arreu. El magnífic Homenatge a Joan Prats (1972) palesa les grans característiques de l’obra d’aquests moments: l’austeritat, la limitació, la contenció i l’exigència de simplificació hi són presents. Abunden els camps negres, espais obscurs i tenebrosos que, limitats i acotats per uns perfils molt nets, purs i sintètics, arriben a l’esquematisme. Damunt d’aquestes zones fosques brillen petites zones de color, com ulls observadors, que resten compensades pel blanc del paper. També, destacar el pochoir realitzat per la revista D’ací i d’allà publicat l’hivern de 1934.
Un altre surrealista instal·lat a París és Roberto Matta (Santiago de Xile, l9ll- Civitavecchia, Itàlia, 2002)) les aportacions del qual a la segona generació de surrealistes varen ser fonamentals. Però, el que revolucionà els plantejaments del surrealisme fou aquesta idea de plasmar l’energia mental, de donar forma al món invisible de la ment, al que Matta havia definit com “morfologies psicològiques”. Un automatisme que li permetia buidar el contingut del món oníric de tota referència visible i quedar-se amb els paisatges interiors i introspectius sorgits directament de l’inconscient. A partir d’aquí, genera unes formes simbòliques, immerses en espais màgics, que es desplacen per l’espai propulsades per una energia transmutadora. Amb aquesta proposta, Matta estava ben a prop del que Breton va definir com “Automatisme absolut” o “Surrealisme abstracte”, per la qual cosa no és estrany que fos l’inspirador del que havia d’haver estat el “Tercer Manifest del Surrealisme” i peça clau en la transformació d’aquest moviment en el moment que semblava haver arribat a un punt mort.
Entre Fortuny i Picasso, importants artistes catalans es dedicaren a París al gravat i, tot i que en el seu temps va ser reconeguda la seva vàlua, avui encara estant pendents de la seva resituació. Ens referim als casos, per exemple de Joaquim Sunyer (Sitges, l874-1956) i Pau Roig (1879-1955), tots dos gravadors d’una extraordinària qualitat i ben representats aquí. Puntal insubstituïble a l’hora d’explicar allò que significà l’ideari estètic d’Eugeni d’Ors -conegut com a corrent mediterraneïsta- la sensibilitat de Sunyer concordava perfectament amb la nova manera d’entendre la realitat, amb l’afany d’ordre, equilibri, seny, simplicitat i claredat que, després del remolí modernista, s’havia despertat també a Catalunya com en altres països d’Europa. El fet de traslladar-se a París el l896 el va deslligar del clima modernista vigent en la seva època de formació, el féu participar en la reacció de la nova pintura contra l’impressionisme i el va acostar a l’obra d’alguns nabís com Bonnard i Vuillard. Tot i la llibertat del traç, l’eficàcia dels seus trets permeten captar l’ambient d’unes subtils escenes descriptives dels carrers del París de 1900. Pel que fa a Roig, amb un traç molt més dibuixístc i mesurat, descriu escenaris campestres i bucòlics.
A destacar també l’aiguafort de Francisco Iturrino (1864-1924), la litografia de Josep de Togores (Cerdanyola del Vallès, 1893-Barcelona, 1970) i molt especialment el gravat de Henry Moore (Gran Bretanya, 1898-1986). Considerat l’escultor britànic més important del segle XX, en els seus gravats explora els seus temes preferits: El nu femení reclinat, les maternitats i els estudis d’animals. Uns temes que va tractar en la seva obra escultòrica, però en la segona part de la seva dilatada carrera els materialitzà en la pràctica del dibuix i del gravat.
El gravat contemporani
L’obra gràfica original esdevé un dels mitjans més utilitzats pels artistes contemporanis; essent una clara aportació al món del col·leccionisme, tant per la seva accessibilitat com pels preus més assequibles. L’obra gràfica i el múltiple han permès, com cap altre manifestació de les belles arts, la divulgació de l’art. És per això que l’obra gràfica original s’ha situat com un objectiu dels petits i mitjans col·leccionistes amb la finalitat d`accedir a l’adquisició d’obres d’art de primeres firmes internacionals a un preu encara abastable.
La col·lecció Gelonch Viladegut abraça obres d’artistes contemporanis de projecció nacional i internacional de reconegut prestigi, realitzades durant la segona meitat del segle XX, tot reflectint les tendències dominants en aquells anys: l’informalisme, el Pop art, l’op art i la recuperació de la figuració. D’ençà del primer terç del nostre segle, els artistes plàstics van propiciar una autèntica revolució conceptual dins d’aquesta disciplina, en utilitzar instruments i nous materials de manera que van invalidar la normativa acadèmica i el cànon de l’ofici. D’aquesta manera, l’artista, deslliurat de tot el pes històric i tècnic, s’enfronta al gravat, abordant-lo sense cap premissa establerta, amb plantejaments del tot innovadors.
La reivindicació de la investigació, experimentació i de la innovació d’una recerca lliure, serà la principal característica de l’artista contemporani. En aquesta via, tot és vàlid i d’aquí que qualsevol estri serveixi de burí, la barreja de tècniques amb la introducció de l’atzar formen una feliç convivència, la cohabitació de tot tipus de materials en una mateixa planxa o les enormes proporcions que adquireixen són, entre moltes altres, exemples de la versatilitat assolida per les arriscades propostes.
A partir de l’impressionisme, passant pel cubisme i Mondrian, el futurisme, el constructivisme i les anàlisis de la visió de la Bauhaus, s’arriba a les investigacions cinètico-visuals i a l’op art, una manifestació que es preocupà per donar una visió de moviment a les seves obres i per dotar l’espai pictòric de dinamisme com la litografia de l’exposició. Victor Vasarely està considerat com el màxim representant de l’optical art que va portar a terme les primeres experiències d’aquest llenguatge plàstic a mitjans de la dècada dels anys 30.
A Catalunya, una variada selecció d’artistes de la generació de la postguerra, protagonistes del trencament, van revolucionar el context creatiu. Joan Ponç, per la seva banda, membre de Dau al Set al costat de Joan Brossa, Modest Cuixart, Arnau Puig, Antoni Tàpies i J.J. Tharrats -un grup que connecta amb el surrealisme per explorar l’inconscient- realitza una recerca interior basada en unes imatges producte de somnis i desvaris. Però, un dels moviments artístics de postguerra que més adeptes va tenir a casa nostra pel que significà de llibertat creativa i de trencament amb la limitació representativa fou l’informalisme, un corrent avantguardista que neix als anys 40 a França però que ha esdevingut a casa nostra un dels puntals expressius més importants per a les noves generacions. Pensem que la situació de crisi generada per Segona Guerra Mundial posa sobre la taula nous valors lligats amb l’existencialisme. La societat arruïnada i destruïda vivia de ple en una atmosfera d’opressió i d’angoixa i fou en aquest ambient que, des d’una concepció nihilista del món, l’informalisme reflecteix un desassossec profund. Els artistes davant tanta destrucció reaccionen agafant-se a alguna cosa tangible i serà la matèria en sí i la seva essència -textures, densitats, pastositats, gruixos- el que els servirà per defensar la vida. Ben aviat i gràcies a Antoni Tàpies que l’introdueix a casa nostra, un seguit de creadors catalans entre el 1957 i el 1967, aproximadament, varen fer seus aquests principis i aportaren una empremta personal que va enriquir els pressupòsits inicials d’aquest corrent. A Catalunya va arrelar profundament per la necessitat de llibertat creativa que existia en una època d’aïllament i repressió cultural, essent un llenguatge que es materialitzà profundament en el sentiment i en l’art català com ara en l’obra de Clavé, Tàpies, Bechtold, Cuixart, Tharrats, Guinovart, Ràfols-Casamada, Hernàndez Pijuan, Vilacasas. A l’Estat espanyol, un dels primers moviments avantguardistes sorgeix uns anys més tard a Dau al Set amb el grup madrileny El Paso que neix per donar una empenta a l’art espanyol contemporani. Entre altres, Saura, Millares, Canogar i Feito esdevindran significatius representants d’un llenguatge abstracte de tendència informalista que marcarà els anys 50 i 60. Cal subratllar que aquests artistes participen d’uns trets d’arrel hispànica que els vinculen amb la vena tenebrista, la tradició barroca, l’Espanya negra, i amb el pensament dramàtic d’alguns poetes i artistes com El Greco, Ribera, Velázquez o Goya.
Un altre corrent abstracte s’inscriu en la desmaterialització, essencialització i construcció geomètrica -de vocació arquitectònica- amb un paral·lel descobriment del buit i de la suggestió de moviment, que troba molts adeptes com ara Chillida, Alfaro, Sergi Aguilar, Llena, Chancho, Amat i Plensa.
Tot i que de manera diferent que als EEUU i lluny de l’optimisme i prosperitat tan lligat a la societat de consum i als mitjans de comunicació -com per exemple un Roy Liechteinstein– el pop art a Europa no participa dels mateixos plantejaments, atès que estava en fase de reconstrucció després de la Gran Guerra. Adami, Arman, César, Hamilton, Hockney, Rotella o Vedova s’inclouen dins de l’univers pop encara que es troben sota altres denominacions artístiques com ara la de “Nou realistes”. A Catalunya el pop art apareix sovint barrejat amb el compromís polític i amb una clara voluntat de denúncia. A mitjans de la dècada dels anys 60, es produeix la crisi de l’informalisme i els nous artistes trobaven que la pintura abstracte era inadequada per la protesta política i social a la que estaven encarats. Recordem que, tot just inaugurada aquesta dècada, a Catalunya un col·lectiu d’artistes que es va conèixer amb el nom de “Nova figuració”, reacciona davant del llenguatge de l’abstracció i de l’informalisme per configurar una expressió bàsicament figurativa, expressada amb gran sentit crític i irònic. La forta càrrega social i l’esperit de lluita els portaria a participar en moviments com ara “Estampa Popular” que es proposava fer un art de fàcil comprensió per a la gent, poc costós -es tractava d’obra seriada- i d’accent polític i social. La “Nova figuració”, fou un art crític, que bevia de la realitat social, capaç d’agitar multituds. Amb una iconografia procedent dels esdeveniments de l’actualitat, els seus anàlisis socio-culturals, constitueixen una bona crònica de la realitat. Arranz Bravo, Bartolozzi, Artigau i Serra de Rivera participaren d’aquests compromisos. En els anys 80, en el context internacional, es produeix una recuperació de la pintura protagonitzada a Espanya amb diferents interpretacions. Aquestes noves generacions obren altres vies i venen encapçalades per Luis Gordillo, que reflecteix una realitat psíquica, més que física, transcendint l’abstracció, el pop i la nova figuració.
Hi ha moltes raons per les quals els artistes moderns i contemporanis han triat la tècnica del gravat com un dels seus mitjans expressius bàsics, però fonamentalment es podrien resumir en tres: la difusió social, l’experimentació plàstica i la seva poètica executiva. La primera es basa en la finalitat primordial de tota obra d’art, que és la seva comunicació amb l’espectador. Atesa la multiplicitat de la seva presència, esdevé un element d’ús públic i democratitzador. La segona se centra en la recerca que el creador desenvolupa en diferents fases que interpreten l’entramat d’aportacions de tot el procés. I finalment, la tercera o el procés de creació ens revela un caràcter cerimonial, mitjançant el qual el treball no es redueix simplement a l’atac sobre la planxa, sinó que es complementa amb tot un seguit de preparatius artesanals que amaguen l’èxit o el fracàs de tot el procés.
Conxita Oliver
Membre de l’Associació Catalana i Internacional de Crítics d’Art
