L’altar de l’amor

L’altar de l’amor és un gravat italià del Cinquecento o Alt Renaixement, de Marcantonio Raimondi, el qual destaca per haver estat el primer a imprimir gravats en sèrie.

En aquest gravat trobem representada a la divinitat de l’amor, Eros. La tradició generalment més acceptada fa d’Eros, fill d’Hermes i Afrodita. Però fins i tot en aquest punt les especulacions dels mitògrafs han establert distincions. De la mateixa manera que distingim entre dues Afrodites, també distingim entre dos Amors.

Aquest que veiem és el característic déu alat. Se’l representa com un nen, sovint amb ales, però a vegades sense, que es diverteix portant l’angoixa als cors. O bé, inflama amb la seva torxa o fereix amb les seves fletxes. Les seves intervencions són innombrables. Escomet Hèracles, Apol·lo –que s’havia burlat d’ell per voler fer servir l’arc-. El mateix Zeus, fins i tot la seva mare i, evidentment, els humans. Sota el nen en aparença innocent s’endevina el déu poderós, capaç, si li ve de gust, de produir cruels ferides.

En la representació veiem com la figura del déu es situa, a la manera de les estàtues, dins un nínxol emmarcat en un arc de mig punt amb una arquitectura plenament renaixentista. Veiem l’ordre compost dels capitells, aquest és una de les aportacions romanes als ordres clàssics. En proporcions i elements compositius és idèntic a l’ordre corinti, al igual que les fulles d’acant que adornen la part inferior i ,del capitell jònic agafa les volutes de la part. Va ser usat àmpliament durant l’època romana i durant el Renaixement i el Barroc. També veiem com es recreen les aigües del marbre i l’ús de la perspectiva, que té un pes molt important en la composició de l’espai representat.

Veiem també, en l’entaulament, la profusió de decoració arquitectònica, amb els anomenats grotescos, amb aquesta combinació característica d’elements vegetals i figura humana. Per altra banda, cal destacar també, els dos relleus representats. La efígie masculina al frontó i una escena de batalla al pedestal.

Marcantonio Raimondi

Sant’Andrea in Argini, c.1480-c.1534

Marcantonio Raimondi, o simplement Marcantonio, (Sant’Andrea in Argini, c. 1480-Bolonya, c. 1534), va ser un gravador italià renaixentista.

En la història del gravat destaca per haver estat el primer a imprimir-los en sèrie. El seu treball principal va consistir en produir gravats que reproduïen pintures renaixentistes. La seva tasca va ser decisiva pel que fa a l’auge de les reproduccions, que al seu torn van contribuir a estendre l’estil del Renaixement arreu d’Europa.; en especial l’art de Rafael.

Va estudiar el seu ofici al taller del famós orfebre i pintor bolonyès Francesco Raibolini, conegut com a Francesco Francia. Giorgio Vasari, el biògraf dels artistes renaixentistes, l’anomena, per això, Marcantonio Bolognese.

No es coneix o no està documentada cap pintura de Raimondi, tot i que sí que s’han conservat dibuixos. El seu primer gravat, Píram i Tisbe, data del 1505, encara que hi ha alguns treballs possiblement anteriors. Entre el 1505 i el 1511, va realitzar un total de 80 gravats, que abasten des de la mitologia pagana fins a escenes religioses.

En els seus primers treballs emprava les seves pròpies composicions. Com tots els gravadors italians de l’època, va rebre una grandíssima influència dels gravats...

Veure fitxa de l'autor: Marcantonio Raimondi